Al darrer article del curs passat, al juliol, escrivia convençuda que tindríem un setembre políticament “calentó, calentó” i que no era descartable un terrible salt final a l’estil Thelma i Louise del Govern de Catalunya en algun moment o altre dels pròxims mesos, però poc que em pensava que l’octubre comencés amb la meitat del govern dimitit.
Una legislatura que va començar amb un retard de tres mesos a escollir president de la Generalitat, després de dos intents fallits. Ha quedat demostrada la incomoditat d’almenys la meitat de les bases i de la direcció de Junts de formar part del govern d’Aragonés i de la totalitat de bases i direcció d’Esquerra amb els desafiaments de Junts i el seu entorn, fins a posar en risc la governança en temps de dificultats socioeconòmiques i l’estabilitat de la legislatura.
Divendres va ser un molt mal dia per als que no veiem cap guany ni per a l’independentisme ni per a la gent d’aquest país en el fet que pleguin els set consellers de Junts, al contrari. Però les voluntats i els fets han anat com han anat, i en això no hi ha marxa enrere. Amb la publicació al DOGC dels nous nomenaments, es tanca la part governamental de la crisi.
Aquest dimarts prendrà possessió el relleu a Govern i, sense els 100 dies de gràcia, comencen uns reptes majúsculs per a Pere Aragonès: integrar els nous solistes a una orquestra que soni afinadament a 80% i per a la immensa majoria de país; encaixar i, si pot ser, evitar els torpedes dels antics socis d’investidura i de govern a la línia de flotació amb un 24% d’aigua parlamentària; disposar d’uns comptes el més adequats possible per afrontar els mesos durs que vindran i ser capaços de lligar pactes parlamentaris i de país per avançar fins al 100% del pacte de govern, i més enllà si es pot, en el termini d’un any. Aleshores tindrem una mica de perspectiva sobre qui s’ha fet un tret al peu i de les opcions de futur reals de refer una unitat d’acció imprescindible.
29
29
