Dues jornades de vaga al desembre i dues més al gener. Aquest és el desafiament dels metges catalans al Departament de Salut per als dos pròxims mesos si no hi ha algun gest de la conselleria que pugui desconvocar l’aturada. El que reclamen els facultatius és un conveni propi, una regulació diferenciada de la resta del sector sanitari, i només l’Estat els la pot donar, perquè la reclassificació –o, més aviat, la creació d’una nova classificació- no és una competència que tingui la Generalitat. Però, com que Madrid no els fa ni cas, pressionen el govern català, que és el que té –aquestes, sí– les competències, i l’obligació, de garantir l’atenció sanitària a la població del país. És a dir, l’emprenyada és amb la ministra, però la vaga li fan a la consellera. I argumenten que, si bé no pot canviar la normativa, la Generalitat pot treure el talonari per pal·liar la precarietat crònica en què treballen.
Els mestres també estan ofegats, els usuaris dels trens estatals –encara que se suposo que s’estan traspassant– estan al límit. I la Generalitat tampoc té prou competències ni prou recursos per donar-los una solució: l’únic que pot fer és pensar què necessita el país –que ja és molt–, anunciar una ambiciosa estratègia d’infraestructures ferroviàries per als pròxims 25 anys i posar una espelma a sant Pedro Sánchez. De la mateixa manera, davant la urgència de fer algun pas amb relació al que s’ha anomenat “finançament singular”, l’única opció que té el president de la Generalitat –jeràrquicament per sota de l’espanyol, no només en l’arquitectura institucional, sinó també en la vida de partit– és mostrar-se dur amb el PP i demanar paciència a ERC.
Mentre es commemoren els 50 anys del “fet biològic” de la mort de Franco i es torna a parlar de la Transició, és cada dia més evident que l’estat de les autonomies amb cafè per a tothom que en va sortir ha cronificat una situació insostenible per a Catalunya. Els mecanismes que regulen la relació entre l’Estat i Catalunya són perversos i estan pervertits. Per això quan a la Generalitat governa el mateix partit que hi ha a la Moncloa i des de la plaça Sant Jaume ni tan sols poden gesticular –si no volen fer el ridícul–, els gestors de l’autonomia catalana –això és el que volen ser– queden atrapats en una contradicció enorme que acabarà sent insostenible.
