Avui fa una setmana que ens despertàvem a Catalunya amb la notícia que el govern dels Estats Units, liderat per Trump i per Rubio -fill de persones migrades des de Cuba-, havia entrat a Veneçuela, i que possiblement havia capturat i traslladat Maduro i la seva esposa, Cilia Flores.
Encara no havíem arribat al migdia que alguns partits polítics catalans circulaven per les xarxes una convocatòria de protesta a la plaça Urquinaona i, a quarts de sis de la tarda, Donald Trump deia, en una roda de premsa on Marco Rubio també tindria torn de paraula, que “havien superat de llarg la doctrina Monroe”. Rubio remarcava, després, que no entenia per què el món encara no es prenia seriosament les paraules i els advertiments de Trump.
Hem tornat, sens cap tipus de dubte, al segle XIX pel que fa a les dinàmiques de política internacional, i des de dissabte passat, a més, som davant expressions d’allò més diverses de la pervivent colonialitat respecte de l’Amèrica Llatina, i dins l’Amèrica Llatina.
Durant els anys 80 del passat segle, l’anomenat Grupo Modernidad/ Colonialidad, compost per un grup d’intel·lectuals de l’Amèrica Llatina, tots ells senyors en aquell moment, i liderats per un sociòleg peruà, deia al món que no era el mateix el colonialisme que la colonialitat. I que no servia per poder explicar l’Amèrica Llatina el concepte de “colonialisme”. Amb els anys, veus intel·lectuals femenines, feministes, diverses, decolonials, comunitàries, descolonials i postcolonials han anat millorant (perquè hi han introduït més reflexió humana a la proposta original) aquesta determinació que el “colonialisme” no serveix com a concepte per a l’Amèrica Llatina.
I no, no serveix: perquè el colonialisme va ser una dinàmica extractivista (per dir-ho en paraules d’avui) que els països del nord duien a terme amb molts països del sud, però la colonialitat és una estructura de vida, iniciada per processos colonitzadors, sí, però on s’hi afegeixen altres aspectes: en els territoris travessats per la colonialitat, els cossos tenen valor segons els seus orígens, aspecte i color. A més, els cossos de les dones, en conseqüència, perquè d’ells emergeixen la resta dels cossos, són objecte de grans estructures de control (com la moral, el funcionament del capital, les creences i les religions); la paternitat, a més, actua com a garant d’identitat i d’intervenció, al lliure albir de fer-ho o de negar aquesta mateixa identitat, i els recursos i tot allò que té caràcter públic passen a ser d’ús i de benefici privat.
Ja sé que ara més d’un estarà pensant “com aquí, com a no sé on, com quan no sé què” (de l’ofici d’historiadora sol haver gran deliri popular), però no: quan parlem de tots aquests elements com a components de la colonialitat per a explicar l’Amèrica Llatina estem parlant de mestissatges, de criollitats, de desplaçaments, d’abandonaments del propi origen per arribar a sortir a la foto d’aquells que poden fer ús privat d’allò públic, tot això fruit de processos colonitzadors originaris en què el rèdit dels conqueridors i dels colonitzadors no va ser extraure i tornar, sinó quedar-s’hi a fer de senyors mirant de sostenir una suposada superioritat que es contradeia amb l’ús indiscriminat, i amb la barreja indiscriminada, amb els cossos locals. I, així, al llarg dels segles, la colonialitat s’ha anat actualitzant amb protagonistes diferents: d’aquí que les veus intel·lectuals, acadèmiques o no de l’Amèrica Llatina, parlin de ser “territoris i persones travessades per la colonialitat”.
Qui ordenava tota aquesta contradicció (entre els qui suposadament eren superiors i el fet de barrejar-se amb els i les suposadament inferiors)?: el pare. La figura que podia intervenir, concedir identitat o negar-la, sense corresponsabilitat, si calia.
Doncs bé… Trump ha fet ús d’aquesta figura paterna: ha intervingut, com van fer tants altres presidents des del segle XIX, en un gest de dir al món quina educació, quin destí, quina economia, quina llibertat cal a la filla, Veneçuela, repudiant-la alhora.
I tinc la certesa, també, que decidint abans que els i les veneçolanes què i com calia respondre, dissabte passat i al llarg d’aquests dies en tants moments, Europa, Espanya, Catalunya i qui ho hagi fet, també ha exercit la paternitat colonial.
