Pedro Sánchez proposa unificar les negociacions amb Junts i ERC. És una astuta maniobra perquè sota la pàtina de racionalitat i magnanimitat i el noble afany de facilitar la unitat de l’altra part, s’amaga la intenció d’afeblir l’únic adversari que de veritat tem: Puigdemont. És tan subtil la maniobra que, en cas de reeixir, rebentaria el vell dogma que la unitat fa la força, convertit ara en què la unitat fa la debilitat.
Pedro Sánchez sap que ERC no és independentista, i per això el vol a la taula de negociació, i no a la de diàleg que és un parany; per refrenar l’independentisme de Puigdemont. Tanmateix, sembla que no se’n sortirà amb la seva, car Junts ja ha rebutjat l’oferta.
Les negociacions de Ginebra són el desenllaç de la tragicomèdia del procés independentista, el moment en què, per fi, es revela el motiu fosc d’aquesta situació absurda que hi hagi tres partits independentistes, quan el sentit comú en demana només un perquè un és el seu objectiu, al marge de qualssevol altres determinacions.
I, tot i això, Junts rebutja una oferta d’unitat en la negociació. Sembla un miracle. La unitat ha estat el seu nord i guia des que ERC la va trencar arran de l’ensurt que es va emportar l’1 d’octubre. Jordi Sánchez, secretari general de tot i l’home qui ha fet més per desbaratar l’independentisme al carrer, els partits i les institucions, l’havia convertit en el seu sant i senya.
Per reblar el clau, si absurd és que hi hagi tres partits independentistes, què li suggereix a l’amable lector el fet que hi hagi dues taules de negociació per a una sola independència? Es tracta de dues independències? Això és més que absurd; és estrambòtic. ERC malda per ser Junts i Junqueras voldria ser Puigdemont.
Els set diputats de Junts donen a Puigdemont vara alta sobre la subsistència del govern. A ERC li agradaria treure el mateix suc als seus respectius set vots, però això no és creïble per l’experiència passada. Puigdemont condiciona l’aprovació dels PGE a la recaptació del 100% dels impostos, mentre que els republicans els han aprovat any rere any a canvi de res. I el seu anhel actual d’unitat, quan són els que l’han trencat des de l’u d’octubre i l’han mantinguda trencada, és tan fals com els cants d’Ossian.
Semblaria que la posició de Puigdemont és forta també dins del seu partit. Però la veritat és que hi ha una lluita descarnada entre les dues ànimes de l’organització, la independentista/popular i l’autonomista/partitocràtica que no augura res de bo. Dins Junts hi ha molts seguidors del fetitxe de la unitat de Jordi Sánchez que comparteix amb el president espanyol no només el cognom sinó l’odi a la independència de Catalunya.
El cas d’Aurora Madaula, una més de les habituals i exasperants baralles internes als partits, amb brillantor de navalles, és una escaramussa de la cada vegada més palesa lluita intestina de Junts. Si guanya la part autonomista, la posició de Puigdemont s’afeblirà. Però, ara per ara, el president a l’exili continua sent la figura decisiva al tauler parlamentari espanyol.
I tots volen ser Puigdemont. A Sumar s’ha obert una crisi amb la sortida de Podem al grup mixt que els seus militants estan discutint enfervorits a les xarxes com una lluita, no tant pel poder, com pel dret a existir d’una organització que fa set anys es proposava assaltar el cel. Un debat ple de nostàlgies. La crisi de l’esquerra a l’esquerra del PSOE pinta molt malament per a totes les formacions. Els enfrontaments, els cismes, els regnes de Taifes són suïcides per als partits perquè són incomprensibles per a l’electorat, tret de la militància més radical que és, també, la més intransigent.
Però, a banda d’aquesta faceta més o menys ideològica, hi ha un fred aspecte de càlcul parlamentari que s’afegeix als maldecaps de Sánchez (Pedro). En sortir de Sumar, Podem s’ha “puigdemontitzat”. Ha descobert que, en lloc de ser un convidat de pedra en el sí de Sumar, amb els seus cinc diputats pot ser decisiva, amb la força d’un Puigdemont d’esquerra. Podem aspira a condicionar un govern del qual se sent foragitat, però quan Belarra dona paraula de garantir l’estabilitat del govern espanyol, prescindeix del poder puigdemontesc que volia fer valer.
Aquesta és la gran diferència. El president Puigdemont no garanteix cap estabilitat. El que està per veure és si, arribat un moment decisiu de deixar caure un govern espanyol, el seu partit li permetrà actuar.
