Un nom i una circumstància dramàtica han estat focus mediàtic en els darrers dies i si és per l’interès dels partits d’esquerres, ho continuarà sent fins a les eleccions. Hi ha molta gent per col·locar a les llistes i molts estan ja presentant posicions (no és casual la cridòria antidesnonaments, amb oportuna càmera al costat, de Colau, Montero o individus varis de l’anomenat Sindicat de Llogateres), tots els que mai van arreglar res quan governaven i molts anys després de governar continuaran clamant per la restauració de les mesures franquistes en matèria d’habitatge, per més que el món d’avui, radicalment diferent, les faci inviables i fins i tot contraproduents, sobretot per als interessos d’aquells que diuen defensar.
Maricarmen ha esdevingut símbol interessat i oportunista per als eslògans d’una campanya electoral que ara ja tenim clar que arriba aviat, a veure si mentre criden aquí no se sent la pudor i la ràbia que arriba de Ceuta. Però la seva circumstància habitacional ha estat tota la seva vida molt més còmoda que la de la major part dels 25.000 desnonaments que a l’any es produeixen a tot Espanya i dels quals la majoria, ves per on, són a Catalunya. Més encara, sigui pel dèficit fiscal o perquè aquí equivoquem les prioritats, el cas és que hem sabut que Maricarmen ha gaudit, gràcies a la Comunitat de Madrid i a l’ajuntament de la capital, d’un seguit de serveis que altres aquí mai tindran. Però l’enemic del PSOE, Sumar i Podemos és una tal Ayuso i, per tant, els clams es concentren a la Porta del Sol en una mena de nou 15M en el qual cap periodista preguntarà als concentrats en què treballen i com és possible que disposin de tants dies per dedicar-se a l’activisme.
No, no és veritat que tothom sigui Maricarmen, per començar no ho són tots aquells als quals la vida els hi ha estat tan penosa que molts anys abans que ella ja no hi són. En sé de dos que més o menys ara tindrien la seva edat i van suar sang per comprar-se un piset que no era a Retiro, ni a Madrid. No diré res tampoc de tots els que voldrien tenir l’oportunitat de ser desnonats sols pel fet que voldria dir que han pogut accedir a un lloguer, cada cop més impossible quan la demanda és a distància sideral de l’oferta. I prefereixo no parlar de la gran diferència (fins i tot per gaudir d’una hipoteca, o per ser escollit en un càsting per un lloguer!) entre els que són funcionaris i els que no.
Sols diré que hi ha una enorme munió de gent perjudicada per mesures com les que reclamen surrealistament els que havent governat i governant no estan arreglant res, la major part de la gent que ara desesperada busca un habitatge i que encara el tindran menys si s’aprova el decret llei del pròxim dimarts. Perquè prohibir els desnonaments és equivalent a destruir la possibilitat de lloguer. La major part dels ciutadans del país són propietaris i la major part dels arrendadors són petits propietaris. Entendran que quan algú no paga la renda es pugui quedar igual dins del seu pis? Com en el cas del frau fiscal, disparen amb pólvora del rei i acaben matant les oportunitats de la classe mitjana de lluitar contra una insuportable inflació que tampoc han sabut pal·liar i que en part és causa del problema habitacional.
