Ni en les bones èpoques del fiscal Eduardo Fungairiño, Espanya no vivia una crisi tan descarnada en una institució fonamental de l’estructura de l’estat de dret com és el ministeri fiscal. Els quatre genets de l’apocalipsi del Procés, Javier Zaragoza, Fidel Cadena, Consuelo Madrigal i Jaime Moreno, han desafiat el fiscal general de l’Estat arran de l’aplicació de la llei de l’amnistia. Una batalla que feia temps que preparaven, amb el suport del sector dur de la fiscalia, -majoritari en el que comença a semblar una caserna de togues-. Només cal veure el pressing catch al que han sotmès a Dolores Delgado a qui no han donat treva des que va deixar la Fiscalia General de l’Estat i qui, per cert, tenia com a cap del gabinet tècnic Álvaro García Ortiz, actual fiscal general.
La crisi de Fungairiño va suposar un desafiament al poder executiu i legislatiu amb tota regla. Va ser nomenat fiscal en cap de l’Audiència Nacional tot i no ser avalat pel Consell Fiscal. Rere d’aquest fosc nomenament, una altra vella glòria de la Fiscalia com Jesús Cardenal, conegut com a “Santiago y cierra España”, que Déu els hagi perdonat. El cas Fungairiño va ser especialment sucós perquè va ser sancionat per amagar un informe que afavoria la defensa d’un processat per pertànyer a ETA. El fiscal va reconèixer els fets i sense despentinar-se, va sentenciar que s’encomanen les investigacions i depèn el resultat s’aporten al judici o no. Com diria el Dioni, “con un par”.
La transició que “nos dimos entre todos” va permetre que el ministeri fiscal continués en el seu espai d’impunitat. De fet, amb més impunitat que el planter dels jutges. El factor clau va ser ETA. Les accions de la banda armada van ser el paracetamol d’actuacions dubtoses tant de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, com dels jutges com de la Fiscalia. Tot era permès sota la manta opaca de la lluita contra el terrorisme. Tot s’hi valia amb la cobertura social, mediàtica, política i monàrquica pertinent.
Per això, quan l’Audiència Nacional sortia dels límits del terrorisme patinava. Tant és així que quan Baltasar Garzón i el fiscal Javier Zaragoza comandaven operacions contra el tràfic de drogues, com la Nécora, amb tot uns efectes espectaculars i en directe pel Telediario, va acabar amb el presumpte gran narcotraficant, Manuel Charlin, absolt perquè les proves grinyolaven. Aquesta va ser l’escola de Javier Zaragoza, basada en el contra ETA tot s’hi val. Així funciona l’Audiència Nacional que tracten igual una estafa de dentistes o un frau del gasoil com si fos un cotxe bomba enmig del carrer. Un desastre total que ha contaminat tota l’estructura judicial d’alt nivell espanyola. Només pensar que es defineix com a tribunal “especialitzat” i “no especial” fa feredat.
Però aturem-nos un moment, en Zaragoza, líder de la revolta de la Fiscalia amb la seva extravagant interpretació de l’enriquiment injust de la malversació que ha de ser amnistiada als líders i sots líders del Procés. El 9 de novembre de 2015, l’aleshores fiscal en cap de l’Audiència Nacional i posterior fiscal del judici del Procés, va dictar una instrucció per la qual reclamava la competència del delicte de sedició d’aquest tribunal amb una interpretació poc subtil del dret processal. En la seva instrucció, Zaragoza assegurava que quan el delicte estava encaminat a l’objectiu d’independitzar una part de l’Estat espanyol s’havia d’assimilar als delictes contra la forma d’Estat del Codi Penal del 1973, que aleshores eren delictes que jutjava l’Audiència Nacional. Poca broma.
Zaragoza retorçava el dret, amb la seva autoritat forjada després d’anys i panys de remenar les cireres, per esquivar el principi de dret a un jutge predeterminat per llei. És a dir, que els catalans fossin jutjats a Catalunya, on tocava. La companya Carmen Lamela, -ara al Tribunal Suprem- com no podia ser d’una altra manera, va comprar la tesi el 27 de setembre del 2017, i va acceptar la querella sobre els fets del 20-S que va presentar la Fiscalia per obra i gràcia de José Manuel Maza. El fiscal que demanava favors tèrbols al comissari José Manuel Villarejo. L’arquitectura i la mentalitat contra ETA s’hi val tot es tornava a imposar.
La fórmula de Zaragoza, i de Fungariño, torna a reviscolar contra un dels altres enemics del ‘Estat, els catalans. L’enemic interior que exposa i defineix l’historiador Antoni Simón al seu llibre “La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol” (Editorial Afers, 2024). D’aquí que el líder de la quadriga togada rebusqui el dret i la llei vulnerant principis elementals com ara el de taxativitat penal o bé in dubio pro reo amb la llei d’amnistia, afegint motivacions i raons polítiques absolutament alienes, estranyes i incomprensibles en una batalla jurídica com cal. Només s’ha de veure com en el seu primer esborrany d’informe ja deixaven clar que el seu posicionament seria contrari al de la Fiscalia i proposaven activar els sistemes estatutaris per afeblir la posició del fiscal general. Cosa curiosa donar per fet quin seria el posicionament de la institució abans de començar l’aplicació de la llei.
Aquesta vegada, el fiscal general ha decidit plantar cara a un despropòsit majúscul com aquest desafiament programat al poder legislatiu, a l’executiu i a la institució del ministeri fiscal que, recordem, és garant de la legalitat. Una aposta que, segurament, l’acabarà matant de la carrera fiscal. Per això caldria tenir present que amb la jugada dels fiscals, si se’n surten, s’esberla el delicat equilibri de poders i de legitimitats que requereix un sistema democràtic. Això no és una rebequeria de togats. És un perill no només pels catalans, sinó pels espanyols i el sistema.
Post Escriptum: Busco editorial per escriure la història del poder togat a Espanya.
