La conselleria d’Educació de la Generalitat valenciana acaba de comunicar als centres d’ensenyament de les zones castellanoparlants que van demanar les classes en català que s’hi posen fulles. El departament els ha enviat una instrucció en què els amolla que les zones de predomini lingüístic castellà -els Serrans, per exemple, on la majoria de les escoles i els instituts van decantar-se pel valencià- només tindran classes en castellà.
Hi ha una fauna més miserable que la que no permet celebrar un referèndum en nom de la bossa que li penja entre les cames. És aquella que el convoca i després, si el resultat no li interessa, no l’aplica.
Hauria estat un experiment interessant determinar què hauria passat en el cas que Felipe González haguera perdut el referèndum de l’OTAN. Difícilment el líder del PSOE i president del govern hauria tret Espanya de l’aliança militar que li permetia entrar al bloc occidental per la porta principal. Franco hi havia entrat per la gatera.
Es pot especular amb la ucronia. Pensar que González, abans de traure Espanya de l’artefacte bèl·lic aquell, hauria dimitit com a president i s’hauria tornat a presentar a unes noves eleccions, aquesta vegada amb la divisa: “OTAN, d’entrada, també”. A part el referèndum de l’OTAN, a Espanya només se n’ha celebrat un altre des de la Transició. I no va ser de grat. El general Franco també n’havia convocat dos. Dos simulacres, és clar. El 20 de febrer de 2005 els espanyols van poder ratificar el tractat que establia una Constitució per a Europa. Debades. Dues dècades més tard la Unió continua sent un calaix de sastre aconstitucional.
En tot cas, la cultura espanyola no veu amb gaires bons ulls la idea de delegar decisions en la gent. No siga que s’hi acostumen. Fins i tot la segona vegada que els Borbons van pegar a fugir, escapada que va permetre proclamar la segona república espanyola, no va ser com marquen els cànons. Alfons XIII va decidir exiliar-se després d’unes eleccions municipals.
Amb aquests precedents tan poc honorables i després que els cossos i les forces de seguretat de l’Estat trencaren gent i urnes a Catalunya, Carlos Mazón es va atrevir a convocar una consulta perquè els pares i les mares valencians pogueren confirmar allò que el seu govern perpetra: la demolició del sistema d’ensenyament i l’extermini del català al País Valencià.
Mazón i el seu govern hi anaven del tot confiats. D’un costat, es pensaven que la majoria dels valencians són tan corrosius lingüístics com ells. De l’altre, van activar tots els mecanismes a l’abast per dissuadir els pares que podien triar el català com a llengua vehicular de l’ensenyament. És lògic, per exemple, en una consulta que abans del dia de la votació els uns i els altres puguen argumentar i difondre la pròpia opció. Mazón no ho va permetre. Va fer retirar dels centres d’ensenyament totes les pancartes i els cartells que demanaven el vot per al valencià. En nom d’una falsa neutralitat. Com pot ser neutral amb l’idioma un govern que no el fa servir mai? Cada declaració en castellà del president o d’un conseller és un tir de fona contra la vitalitat de la llengua pròpia del país.
Henry Ford estava tan segur que allò que ell havia aconseguit fabricar en cadena era necessari per als nord-americans, que va escriure en la seua autobiografia: “Un client pot tenir el seu automòbil del color que desitge sempre que siga negre”. Mazón es creu Ford. N’ha copiat la sentència: “Tothom pot triar la llengua que desitge a l’escola sempre que siga el castellà”.
Era ben obvi que això acabaria passant. Que el govern de Carlos Mazón no acceptaria un resultat advers. No només no proveiran els centres d’ensenyament de les zones castellanoparlants que així ho han demanat dels recursos i el personal necessaris per a desplegar-hi l’ensenyament en valencià. A quin sant i per què? Aniran encara més lluny. Com van fer tots els seus predecessors del mateix color polític. Miraran d’afeblir tant com puguen la vitalitat de la llengua pròpia del país també a la zona valencianoparlant. Perquè ells, com els vàndals de VOX, la menyspreen. O directament l’odien.
La vitalitat del català al País Valencià -una llengua que només en les darreres dècades ha pogut falcar-se per evitar ser dissolta- depèn de dos ferments. El primer és ponderable, perquè s’articula amb l’actitud i la resistència de totes les associacions que ara han plantat cara al govern devastador: des dels sindicats fins a les associacions més ardoroses en defensa de la llengua. És aquesta una actitud sòlida i constant. Ells han de frenar l’àcid del Ventorro a les escoles.
El segon element és més incert, perquè dependrà de la reacció de la majoria dels valencians en les pròximes eleccions. La victòria del duo de la pesta sumaria quatre anys més d’abrasió lingüística. El govern de Mazón ha devastat la terra i ara vol arrasar la llengua. Van perpetrar una farsa de consulta perquè estaven convençuts que la guanyarien. Tot era mentida. Ningú s’hauria de sorprendre perquè ara n’abjuren del resultat.
