De moment tenim quatre o cinc vies, ni molt semblants ni molt diferents, per prohibir el burca a l’estat: Vox, PP, Junts, ER i Aliança Catalana. La dispersa galàxia de Sumar, Podemos i Comuns se situa en contra, en nom de la llibertat religiosa i d’expressió. I ens queda per saber on redimonis se situa l’esmunyedíssanchisme que fa veure que governa Barcelona, Catalunya i Espanya: sembla que posicionant-se com a partidaris de regular el burca, però no de la prohibició, cosa màgica que vindria a ser similar a la quadratura del cercle o al finançament singular per a tothom.
Aparentment, les dretes aposten per la prohibició i les esquerres es decanten per la tolerància o per defugir una qüestió altament explosiva. Però això només són aparences.
No hi ha front de dretes o front d’esquerres al voltant del burca, sinó diferents estratègies partidistes enfocades a diferents interessos electorals. El que els interessa no és alliberar dones del jou de l’islamisme radical ni el feminisme ni la llibertat religiosa ni la seguretat a l’espai públic. Això va simplement de pescar o retenir vots (que els partits tendeixen a creure que els pertanyen) i del clàssic postureig per als mitjans i les xarxes. Com de costum, formes nefastes i frívoles de fer política per defugir un imprescindible debat seriós sobre la manera d’endreçar raonablement la immigració i preservar identitats com l’occidental, l’espanyola i la catalana.
Però tot això ha derivat en un exercici d’hipocresia al voltant del burca, que una vegada més planteja una batalla pel poder sobre el cos i la llibertat de la dona.
Des de la covardia i la renúncia a la força de l’esperit occidental ara es tracta de decidir com perseguim les dones que es tapen de dalt a baix, en comptes de plantar cara als seus dominadors i explotadors: els homes, amb diferents graus d’abús, i una ideologia que supura masclisme i esclavisme per tots els seus porus.
Portem acumulats anys i panys d’indiferència sobre formes més o menys agressives de masclisme que s’instal·len via immigració a les societats europees, generalment en guetos. Anys i panys de falsos progressismes i de feminismes de fantasia, de maniobretes electorals per capturar vots o suports d’immigrants, de negocis amb els pisos o abusos amb la feina, de marejar els papers i els requisits, de permetre l’explotació laboral, d’abandonar les dones immigrants a la seva sort, de no garantir uns mínims de valors i cultura compartits… i ara tot això ho solucionarem de pet amb la prohibició del burca. Un fenomen absolutament ofensiu als ulls dels valors occidentals, però també amb molta menys incidència que tot el drama de masclisme desfermat que va prenent forma a les zones d’ombra de la nostra societat i que ens acabarà esclatant als morros.
Comencen pel burca perquè és un tema vistós, polèmic, fàcil. I perquè comencen a intuir que s’estan sortejant unes quantes patacades electorals històriques en els pròxims anys. Han de fer alguna cosa, això ja ho van entenent, i què millor que muntar un gran sarau sobre el burca i les dones?
Doncs aquí ho tenim: incapaços de plantar cara als abusos dels homes, discutim sobre prohibir (ja veurem com acaba el tema) els escandalosos vestits de les dones. D’una part petita de les dones que viuen a la nostra societat, per cert, quan n’hi ha moltíssimes, moltíssimes més, que són víctimes d’un masclisme permanent, dur, camuflat i omnipresent que tolerem amb la major de les indiferències o amb una mica de maquillatge ideològic perquè no ens facin massa mal els ulls.
I tant que el burca és una línia vermella. Que en fa d’anys que ho sabem, independentment de si el porten esclaves pobres de barri o esclaves riques que fan shopping amb la visa or dels seus generosos senyors.
Però hi ha moltes més línies vermelles, molt cridaneres, i que conflueixen en un sol lloc: el que cal canviar són els homes. El que cal perseguir i afrontar és aquest masclisme inhumà, evitant que es normalitzi a les societats occidentals. El que cal és enfrontar-se al poder abusiu masculí i no perseguir les víctimes. Treure burques, sí, però sobretot treure la careta als que imposen els burques i als que pretenen viure aquí com a amos de les seves esclaves. Justament és això, en nom de la llibertat i la igualtat, i no de les jugadetespartidistes, el que no podem permetre.
