És impossible reviure aquella gesta llunyana del 1969, amb l’arribada d’una expedició tripulada a la lluna. Les missions Apollo no només van ser una proesa tècnica sense precedents, sinó el clímax d’una competició emocionant entre nord-americans i soviètics que va marcar el segle XX. Al cap de poc, assolida aquella gesta, les expedicions es van anar espaiant i, finalment, es van acabar del tot. I no ha estat fins ara, 50 anys després, que amb el programa Artemis, unes persones tornaran a orbitar i, ben aviat, a trepitjar la superfície lunar. Una de les naus del programa està, en el moment d’escriure aquest article, volant cap a la lluna. I el retorn promet ser molt més que un simple exercici de nostàlgia. Si Apollo ens va ensenyar a arribar a la Lluna, Artemis ens hauria d’ensenyar a quedar-nos-hi.
La gran diferència, per tant, rau en la naturalesa de les missions. Els projectes dels seixanta i setanta eren visites de propaganda i d’alt risc. A la vista dels èxits inicials dels soviètics, amb el primer satèl·lit i el primer cosmonauta en òrbita, l’objectiu dels EUA era guanyar la cursa definitiva a l’espai; clavar una bandera, recollir unes quantes roques i demostrar la seva superioritat tecnològica. Per això, un cop assolida la fita, l’interès i el pressupost oficial es van esvair. En canvi, avui, Artemis neix amb una vocació de permanència i explotació. L’objectiu actual és construir una infraestructura estable —com l’estació Gateway i la base del pol sud— la qual garanteixi una presència humana continuada; un pas d’exploradors fugaços a residents que constitueix un fort salt evolutiu.
L’impacte real de les actuals expedicions pot ser molt superior al màrqueting de fa cinquanta anys. Artemis apunta al Pol Sud lunar, una regió que conté glaç en ombra permanent, amb una aigua preciosa que podria convertir-se en oxigen per respirar i en hidrogen per a combustible. Aprendre a extraure i utilitzar aquests recursos pot fer possible la permanència humana a la lluna, i a sobre pot servir de banc de proves per a Mart. La Lluna és el camp d’entrenament perfecte; a només tres dies de distància, permet valorar noves tecnologies de propulsió i hàbitats factibles amb un marge d’error que un viatge a Mart, d’uns nou mesos de durada, no permetria. En conclusió, si Apollo va ser un salt gegant per a la humanitat, Artemis sembla el camí cap a la maduresa de la nostra espècie a l’espai. Ja no es viatja a la Lluna per demostrar que és possible, sinó per aprendre a viure en altres mons.
D’altra banda, l’exploració espacial és també una qüestió de viabilitat econòmica. Avui, la importància de tornar a la Lluna respon a la lluita pel mercat global entre els Estats Units i la Xina. Pequín ha demostrat una determinació ferotge amb el seu programa lunar, amb l’objectiu d’arribar-hi abans del 2030. Aquesta competència no és només per veure qui arriba primer, sinó per decidir qui estableix les primeres infraestructures i les normes que regulin l’explotació del pol Sud lunar. El control de les glaceres fan que el lideratge en aquesta missió sigui vital per a la seguretat i l’economia global del futur.
A més, a diferència de l’era Apollo, en què el govern dels EUA era l’únic constructor i operador, Artemis ha adoptat ara un model d’associació publicoprivada, amb empreses com Spacex o Blue Origin, que ha canviat les regles del joc. L’ús de naus com la Starship per a l’allunatge, amb tecnologia reutilitzable, permet abaratir costos i augmentar la freqüència dels llançaments, fent que la permanència a la Lluna sigui econòmicament viable. Aquesta col·laboració amb el sector privat obre la porta a una autèntica economia lunar. Des de l’extracció de recursos fins al turisme espacial o la construcció de bases, certes empreses privades malden per integrar la Lluna en el sistema econòmic terrestre. En aquest sentit, Artemis és l’arrencada d’una futura indústria que podria convertir el satèl·lit en una extensió del mercat global. El que no sabem és si serà per a millor o per a pitjor.
