Una de les grans tradicions del periodisme català (que, malauradament, és massa espanyol) consisteix a tractar els temes internacionals d’oïda. La figura dels corresponsals professionals sembla una espècie en vies d’extinció, l’ús d’experts en temes geopolítics o especialistes en història és menor del que pertocaria i la formació de les noves fornades d’uns periodistes assetjats per una precarietat que els condiciona massa, podria millorar. Finalment, bona part de les empreses periodístiques formen part d’un entramat feudal practicant el vassallatge respecte a uns poders econòmics globalitzats que sí que tenen determinades preferències i que solen marcar l’agenda mediàtica, el silenci i la sobreexposició, en funció dels seus interessos. També el pervers sistema d’ajuts públics empeny sovint les empreses a enfocar o desenfocar determinats temes i a promoure determinades visions patrocinades des del poder o des de la capelleta partidista. Finalment, en aquest peculiar ecosistema, cal destacar una opinió pública poc exigent i que ha passat per un sistema educatiu culturalment deficitari que sovint espera dels mitjans la confirmació del seu biaix ideològic.
Pensava en tot això quan em plantejava fer un article sobre l’Iran. Malgrat certa formació historiogràfica i alguns coneixements sobre geopolítica, no és un tema que domini especialment. Tanmateix, el que m’ha fet pensar-hi molt no són la incerta situació actual, sinó el desconcertant tractament mediàtic fet des de Catalunya. En un principi, malgrat que la premsa internacional ja alertava des de finals de l’any passat que passaven coses, aquí regnava un silenci mediàtic. A mesura que les imatges de la revolta, la violència desfermada, la crema de mesquites, les imatges de noies desafiant al règim llençant el vel islàmic a la foguera, les fotografies amb morts amuntegats als hospitals o imatges dels desiguals enfrontaments entre una policia disparant amb foc real i uns manifestants amb armes rudimentàries, el tema iranià ha començat a ocupar tímidament les planes interiors. Fins que l’escàndol d’almenys 2.000 assassinats de civils desarmats ha obligat els editors a parlar-ne. A parlar-ne d’una manera peculiar, tot destacant la hipotètica (o no tant) intervenció d’Estats Units o Israel, evidentment beneficiaris d’una possible caiguda del règim dels aiatol·làs. Finalment, quan la cosa s’ha fet grossa, i quan el tema era portada als mitjans internacionals, s’ha acabat tractant, si bé amb una prevenció i un biaix on no importa gens l’aparença de neutralitat. Per dir-ho en termes suaus, hi ha poca simpatia i solidaritat pública amb els manifestants que, efectivament, miren de tombar la teocràcia de Teheran.
Com dèiem, tant els mitjans com el públic s’ha malacostumat a emetre i consumir les informacions internacionals a partir d’emocions i prejudicis. El gran paradigma ha estat la qüestió de Gaza, utilitzada a bastament per alimentar la creixent polarització del nostre país, d’Espanya i de tot occident. Doncs amb l’Iran hem seguit amb aquesta dinàmica. Qui mirava de minimitzar el tema i qui tracta d’exagerar-lo. És com si hi hagués certa por de descobrir una revolta de les classes mitjanes urbanes, bona part de les quals amb estudis universitaris i amb una proximitat amb els nostres valors cívics, disposats a posar fi a un totalitarisme sostingut per una aliança de clergues fanàtics, buròcrates corruptes, militars brutals i extremistes religiosos.
Servidor de vostès mirarà de semblar honest i mostrar obertament la meva antipatia absoluta pel règim teocràtic imposat a Teheran des de 1979, el mateix que emet condemnes de mort a escriptors com Salman Rushdie i als seus editors i traductors. També reconeix que, atesos els dubtes sobre moltes de les informacions que circulen en una guerra on la informació sol allitar-se amb la propaganda, no té massa clar que és el que està passant en l’actualitat. Ara bé, malgrat que hi pugui haver interessos ocults en aquest moviment de masses, malgrat que al darrere els manifestants hi pugui haver els Estats Units, els serveis secrets israelians o Epi i Blas, acabar amb la dictadura dels aiatol·làs i l’islamisme com a presó moral i ideològica em sembla un bé superior, una causa justa, un imperatiu categòric.
Detecto certa prevenció a l’hora d’abordar la qüestió iraniana. Molt especialment, la cultura política de matriu progressista del temps de la Transició, agreujada amb la cultura woke que ha contaminat l’espai acadèmic i cultural, beu massa de pensadors com Focault. I Focault precisament va ser un dels avaladors intel·lectuals de la revolució iraniana de 1979 i de Khomeini, al qual el considerava una mena d’heroi revolucionari que havia de portar igualtat social a un règim monàrquic –el de l’antic Xa de Pèrsia– caracteritzat per la corrupció, la subjecció als interessos nord-americans i la insuportable desigualtat social. No importa que la República Islàmica, al més pur estalinista, massacrés població civil, esborrés del mapa els seus antics aliats marxistes i imposés un règim medieval condemnant a la submissió total a les dones a partir de l’obligació del xador i a un conjunt de restriccions inacceptables des de qualsevol perspectiva, especialment pel que fa a les llibertats individuals i al principi d’igualtat de gènere. Un règim que va caracteritzar-se per una opressió polidimensional –els diversos grups nacionals i lingüístics i les minories religioses han estat sotmeses a brutal repressió–, immediatament van sacrificar una generació de joves en una absurda guerra contra l’Iraq, i han malbaratat els diners públics que no tenien en mesquites, programes nuclears i a externalitzar guerres a partir del patrocini de grups terroristes i exèrcits xiïtes tot desestabilitzant la regió i devastant països antigament laics i pròspers com el Líban.
Aquests prejudicis per part d’alguns espais polítics d’acord amb el profeta Focault –l’aiatol·là de les esquerres– contrasta amb com s’ha tractat a d’altres militants històrics de l’antifeixisme com Oriana Fallaci, que de seguida va descobrir el llautó, i que va ser de les poques periodistes que, en una entrevista famosa, va enfrontar-se directament a Khomeini tot descobrint el seu esperit misogin, reaccionari i, sobretot, perillós. Fallaci, antiga partisana que va enfrontar-se als nazis amb les armes, va ser de les primeres figures vinculada històricament amb l’esquerra que va alertar dels perills de l’islamisme. I, precisament per això, va ser condemnada a l’ostracisme durant els darrers anys de la seva vida. I, malgrat ser una dona lliure, valenta i sense manies, resulta una figura incòmoda per al grupuscle que s’ha ensenyorit d’un moviment feminista que prefereix enaltir les víctimes a valorar dones capaces d’engegar a la merda a un aiatol·là barbut envoltat de guàrdies armats amb kalàixnikovs.
No cal ser innocents ni hipòcrites. La caiguda del règim dels aiatol·làs beneficiaria clarament als Estats Units, que podrien controlar reserves estratègiques de petroli i donant un cop estratègic a la Xina i Rússia. També seria celebrat per l’Aràbia Saudita –posaria fora de combat el seu rival religiós i geopolític–. Finalment, també faria feliç Israel, perquè eliminaria el principal sostenidor dels seus enemics. Ara bé, en aquesta dinàmica d’emocions i prejudicis que marquen tant els mitjans com bona part de l’opinió pública, seria un acte de justícia elemental. L’opressió del règim, dedicat amb entusiasme amb l’esclafament de l’individu, i molt especialment les dones, ha d’acabar. I en una era en què l’ombra de Focault és allargada encara entre certes cosmovisions, i on l’esquerra desnortada va acabar fent del descolonialisme una estranya ideologia de la culpa indocumentada, l’enderrocament dels aiatol·làs seria una primera victòria contra l’islamisme en mig segle, una ideologia política especialment perversa, nociva i sobretot perillosa, i que constitueix la principal amenaça geopolítica del món. Una amenaça irresponsablement minimitzada pel pensament dominant des que l’irracionalisme del pensament aparentment progressista, i en realitat profundament reaccionari va destruir la tradició de l’esquerra en aquella primavera de 1968.
