Confesso que sempre he sentit una profunda al·lèrgia vers el Partit Socialista, tant el central, el de Madrid, com la guingueta que tenen muntada a Catalunya de la qual han viscut a costa nostra tota la vida personatges tan sibil·lins i malalts d’autoodi com Miquel Iceta, Salvador Illa, Eva Granados i companyia. Cal molta malignitat, moltíssima, per experimentar el plaer morbós que ells experimenten escopint verí sobre Catalunya i ordint a l’ombra la manera de sotmetre-la com més millor als designis de Madrid. Per sort, formen part d’una espècie minoritària, només cal comptar els escons que té l’espanyolisme en el nostre Parlament i comparar-los amb els de l’independentisme. Però encara hi ha molta feina a fer.
Catalunya no té cap futur en el si d’un Estat que no sigui el seu, el necessita per dignitat, per raons econòmiques i socials i, com és lògic, per poder decidir sobre si mateixa, però també el necessita per alliberar-se d’aquesta colla de paràsits que mengen cada dia del nostre plat i que, ufans i superbs, gosen dir-nos quin n’ha de ser el tall i quina la quantitat que els hem de servir. Sento una profunda aversió només de veure a televisió els seus rostres caragirats o d’escoltar a la ràdio la seva xerrameca cínica, deshonesta i mentidera. Hi ha gent que és al·lèrgica al pol·len, n’hi ha que és al·lèrgica als gats i jo sóc al·lèrgic a aquesta gent. Ells són el vehicle a través del qual el titellaire de la Moncloa expressa la seva ideologia, per bé que de vegades és el mateix titellaire qui, sortint del guinyol, se’ns adreça directament per intentar convèncer-nos de les excel·lències de la seva tramoia.
Això ha fet recentment Pedro Sánchez en la presentació de Salvador Illa com a candidat a les eleccions catalanes. La tramoia es diu “¡A por ellos!”, i Salvador Illa n’és el titella principal. Però abans de posar-se’l a la mà per començar-lo a moure i fer-lo parlar, Sánchez, que és un dels individus més falsos que hi ha avui en la política activa, ha volgut tenir un minut de glòria televisiva valent-se del suat repertori de tòpics que defineix el seu discurs sense que li importi mostrar-ne les contradiccions. És una obscenitat veure com aquest home fa mans i mànigues per aconseguir l’extradició d’una persona innocent com el president Puigdemont mentre protegeix i finança un delinqüent internacional conegut com a rei emèrit. I és també una obscenitat sentir-lo parlar de “respecte a les normes democràtiques” tot presidint un Estat amb presos polítics, exiliats i milers de persones perseguides precisament per haver respectat la regla principal de la democràcia, que és la llibertat d’expressió exercida, en aquest cas, pel poble català a través de les urnes. Pedro Sánchez empresona, apallissa i persegueix els qui no se sotmeten al principi totalitari de la unidad de España, i per això ell i el seu partit tenen planejat aliar-se amb la ultradreta –Vox-PP-Ciudadanos– per governar Catalunya i imposar-li l’esmentat principi dictatorial.
Els socis que esculls a la vida defineixen la teva personalitat i expliquen sovint tot allò que pretens amagar. Podem veure que totes les esperpèntiques manifestacions ultranacionalistes espanyoles fetes a Catalunya tenen idèntics participants: PSOE-VOX-PP-Ciudadanos. I és que tots quatre estan units pel mateix principi. Un principi al qual no són alienes Jéssica Albiach, Ada Colau i la seva formació, com es fa palès a l’Ajuntament de Barcelona, on governen gràcies a una aliança amb la ultradreta contra l’independentisme. “Todo por la patria”, oi que sí senyores Colau i Albiach? Aquesta gent tan falsa i demagoga que viu a costa nostra embruteix la política i tot allò que toca. Des del Gobierno de España, per exemple, Pedro Sánchez i el PSOE han utilitzat tot un estol de lacais que els fan la feina bruta a l’hora de manipular les eleccions catalanes a fi que siguin els seus, des dels despatxos, i no el Parlament de Catalunya, qui en decideixi la data. No tenim poder ni tan sols per decidir quan celebrem eleccions “autonòmiques” i encara hi ha catalans que diuen que la independència “ara no tota” i que cal esperar un parell de generacions. El 2071 en podríem tornar a parlar, oi que sí, senyor Sòcrates?
Em repugna veure com, fent gala de la seva tradicional obscenitat, Sánchez, Illa, Iceta, Eva Granados i el PSOE, en el seu conjunt, volen posar en risc la vida de milers de persones obligant-les a anar a votar el 14-F en plena pandèmia i en contra de les recomanacions científiques. Em repugna veure com un personatge tan sinistre com Salvador Illa que, com a ministre de Sanitat, hauria d’estar al costat de la ciència, agafa la calculadora electoral i exigeix que es facin eleccions pel sol fet que somia guanyar-les ell –com es pot ser tan càndid, senyor Illa? Presidir Catalunya vostè? Vostè? No em faci riure!– Mai, mai de la vida ha de permetre Catalunya que una persona de tanta baixesa moral presideixi el país. Aviat, però, un cop abandoni la trinxera ministerial, el sentirem parlar pels descosits. De moment, ja ens ha alliçonat dient-nos que els catalans hem de “superar l’exili interior”. Ho diu ell, ministre d’un Gobierno que té mig govern de Catalunya a l’exili exterior; ho diu ell, que és ministre d’un Estat espanyol que els tribunals europeus retraten com a profundament antidemocràtic i que no sols persegueix un president de Catalunya legítimament escollit a les urnes, sinó que, per mitjà d’acusacions falses fabricades a les clavegueres de l’Estat, persegueix també els advocats que el defensen.
Salvador Illa es lamenta que la divisió ha debilitat el nacionalisme espanyol i espera que la unió amb Ciudadanos, PP i Vox els “farà forts”. Que vagi fent, pobret. El que ens ha d’interessar com a catalans és la nostra unió. El que ens ha afeblit és la divisió de l’independentisme. Els interessos espuris de partit són letals per al nostre país davant d’una causa general com és la llibertat. Amb Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP units per damunt de les diferències individuals i com a membres d’un únic equip, la revolta dels caragirats, és a dir, tota la caspa que representen PSOE, PP, Ciudadanos i Vox, serà un tigre de paper. Si volem decidir, comencem per ser conseqüents.
10 
96 
