La paraula que defineix millor la situació de les infraestructures de comunicació a Catalunya és “tercermundista”. Hi haurà qui pensi que el qualificatiu és exagerat, però si s’aplica proporcionalment a l’expectativa que es correspon amb un país de la Unió Europea del qual es diu que va com un tret i el creixement macroeconòmic esperable del qual està per sobre de la mitjana, crec que aquest és l’adjectiu més adequat. Un tren d’alta velocitat que s’estimba per un terraplè després d’ensopegar amb un altre descarrilat prèviament per defectes de la via, autopistes de connectivitat estratègica que es desfan com un sucrer sota el pes d’una pluja que tampoc era un tifó… Si havíem estat campions mundials per darrere del Japó en puntualitat, ara és ja una quimera del passat. L’aspecte tercermundista que confereix al nostre paisatge la concatenació de sinistres amb desgraciades víctimes personals pel que fa a Adamuz i Gelida, té, més enllà del seu inevitable ús partidista, una sèrie d’efectes importantíssims sobre el conjunt del sistema, que per descomptat no només concerneixen els actuals titulars estatal i autonòmic del transport, encara que siguin ells justament els primers interpel·lats, sobretot pel temps que ja han governat en l’àmbit central, on encara és el comandament de tot plegat.
El primer i fonamental dels efectes és el que té a veure amb la seguretat de les persones, que han vist de sobte com el que es considerava un dels mitjans de transport més segurs esdevenia una expectativa sinistra, per sobre del fet cert de la manca de connexió i empatia entre els diversos operadors que tenen competències sobre la via i els trens.
En segon lloc, cal parlar de la productivitat de les empreses, de les quals es pensa en algunes formacions polítiques que poden assumir els costos de la manca o absència dels treballadors als seus centres com si fossin en tots els casos sobrats els seus beneficis i enorme el consegüent marge de tolerància a la paralització de l’activitat. Però no és així en l’àmbit català, on la petita i mitjana empresa en molts casos ha de fer autèntics jocs malabars per arribar a final de mes i poder seguir pagant nòmines i tenint el mínim benefici que ha de justificar l’existència de l’activitat empresarial.
En tercer lloc i en un altre ordre de coses, però no menys important pels efectes que té sobre els anteriors, trobem el dany reputacional de Catalunya i de la resta d’Espanya per tot el que ha passat. Perquè juntament amb els incidents a les vies ferroviàries, Espanya afegeix una apagada massiva i encara inexplicada (no hi havia sabotatge llavors com tampoc ara per molt que es vulgui sorprendre el ministre Puente) del sistema elèctric, que en tot cas està relacionada amb una política poruga i de mal entès ecologisme en matèria energètica. Si a tot això hi afegim la patètica imatge de la paralització total del servei de Rodalies a Catalunya i el que ha passat amb les carreteres, on unes pluges no gaire més grans que les d’altres anys han acabat per posar de cap per avall la circulació viària, el quadre que ens queda és realment dantesc i la paraula tercermundista potser serà fins i tot caritativa. Perquè només defineix la situació i no aprofundeix en la clara incompetència, i potser avarícia, dels que han contribuït a fer-la realitat.
