Permeteu-me el símil agrícola: la política catalana ha esdevingut un femer on el lideratge nostrat aboca diàriament tones de mediocritat i vulgaritat sense miraments, en la seva lluita caïnita per les quotes de poder i les almoines que la comunitat autònoma els serveix com compensació dels serveis prestats. En els seus pobres valors de l’exercici de la democràcia, nosaltres som els animals de granja necessaris amb l’ansí al coll que fem girar el molí que els dona el blat.
Siguin al Parlament, a qualsevol ajuntament, a Madrid o a Brussel·les, amb més o menys elegància, recorren al llenguatge vulgar o desafiant com a estratègia decimonònica per connectar amb un segment de la població: la que encara els vota, propiciant una degradació del debat polític a conveniència de les més que demostrades fracassades estratègies i promeses electorals, i en això podreu posar el nom que vulgueu. Però tots aquests personatges que fan política autonomista pateixen una dependència emocional envers la seva visibilitat i, per evitar a tot preu fer autocrítica, es refugien en el discurs de la injustícia que els permet sobreviure en i de la política, perquè els seus seguidors no els responsabilitzen a ells sinó a les circumstàncies. Sectes religioses que fan adoració de les seves vaques sagrades sense un bri de qüestionament, pensant que així, i només així, arribaran al cel de la llibertat.
El moviment independentista ha de practicar un exercici de sinceritat, de maduresa política, i demostrar que el que importa és la nació i no pas els interessos individuals o les preferències gregàries explotades per aquelles agonitzants vaques sagrades, preneu el temps que calgui! A mi em va arribar farà cinc o sis anys, quan em vaig assabentar que s’estava posant un grup de persones per davant de la nació catalana, quan era descaradament feridor que els crits d’independència es canviaven pels de “llibertat presos polítics” i que les estelades donaven pas als llaços grocs; tots hi hem participat de diferents maneres i cadascú que expliqui les batalletes que vulgui, però despertar d’aquella manipulació va fer molt de mal, a ningú li agrada reconèixer que ha estat un ximple. També us dic que els següents anys he viscut amb la cara molt en alt i la consciència molt neta, són altres els que s’han d’amagar perquè tard o d’hora sortiran els seus noms en alguna conversa de WhatsApp, algun document o la següent batalla entre els processistes.
Qui votem, doncs? Era la primera reacció al meu qüestionament de lideratge, i les mateixes persones donaven noms esmentant les campanyes de divulgació dels seus partits: català a Europa, no immigrants, jugades mestres o no a les jugades mestres, etc. A la qual cosa, els responia amb l’única resposta possible, la de Prat de la Riba: “Catalunya, abans de ser de dretes o d’esquerres, ha de ser”. Benvolgut lector no doneu més voltes al tema perquè ens coneixem entre tots i en aquestes dates de l’any 2025 dono per fet que ningú no pot creure que res és possible sense un estat propi, si la nació catalana no es governa a si mateixa ni cultura, ni llengua, ni immigrants, ni progrés, ni diners, ni res de res. (Una salutació als ciutadans del món que han hagut d’aguantar una apagada general, caos hospitalaris, infraestructures de Tercer Món, delinqüència galopant, etc.).
Els que encara mantenim ferma la nostra convicció sobiranista (parlarem de l’ús, manipulació i degradació de paraules i conceptes en un altre article) no hem deixat mai de reunir-nos, dialogar, buscar alternatives. En resum, d’intentar culminar allò per al que ens vam conjurar: que la nació catalana pugui desplegar la seva plena sobirania arreu del país. Això implica lluitar, incomodar, molestar, emprenyar, però com digué un referent de l’independentisme, Pep Fort: “Jo he vingut a qui a fer la independència i no pas a fer amics”. I per tot això vam fer les sinergies necessàries per configurar la plataforma Dempeus per la Independència, espai bastant transversal en l’àmbit ideològic amb un únic objectiu: “Impulsar “una opció electoral, sorgida des de la base, amb participació activa de la ciutadania que esculli els seus representants… que tingui com a única prioritat la independència” de Catalunya. Així de simple, tota la resta és demagògia, mentida, estafa, contravenir el sentiment de pertinença nacional de cadascú de nosaltres, Prat de la Riba, fins i tot Pep Fort. No som Primàries, no som els nois rebels de la llista cívica de la moribunda ANC, no som uns aprofitats dels problemes, mancances i misèries del nostre malaguanyat país per explotar el filó polític i no, no venim condicionats ni comprats. Som una munió de gent activista, professionals de diferents sectors que no ens qüestionem les nostres ideologies perquè tenim molt clar que sense la independència res no és possible i que les nostres consciències no ens permetrien viure amb dignitat si no lluitem contra els enemics externs i interns.
