La nostra percepció de la temperatura és relativa. Si passem dels quaranta graus als 21 ens sembla que fa fred, mentre que si venim del zero graus sentim que els 21 són el que s’anomena “temperatura de confort”.
Si percebem la temperatura de manera relativa, succeeix el mateix amb molts fenòmens de la nostra experiència vital. Ara mateix, en l’àmbit polític, exigim que els nostres líders democràtics no decaiguin i els critiquem quan manifesten símptomes de feblesa o temptacions autoritàries, però som cada cop més condescendents amb els que mai cregueren en la democràcia. Potser l’exemple més proper en l’actualitat és la crítica que majoritàriament es fa a l’actitud fatxenda i barroera de Donald Trump liderant els Estats Units, mentre per un interès comercial i com a conseqüència també d’aquesta crítica, estem estrenyent vincles de tota mena amb la Xina. I és així fins al punt que ja no sembla preocupar-nos gaire l’abast de la ingerència que en matèria de seguretat i privacitat pugui tenir contractar amb Huawei, mentre abjurem de qualsevol relació amb una potència puntera en la matèria com és Israel i el seu artefacte igualment temible Pegasus (o això diuen!)
Aquesta diferent vara de mesurar les polítiques i actituds es va palesar a la reunió de l’ONU en commemoració del seu 80è aniversari. Es va fer un gran buit a Netanyahu i s’ha criticat el discurs a la Fidel Castro de Trump, però ningú va semblar incòmode amb el gran gegant emergent que sense cap figura en la seva opció política, ens va venir a dir que la seva apertura comercial i col·laboració amb les potències occidentals és possible gràcies al seu sistema, la dictadura del proletariat, gran paradoxa. Però aleshores per què critiquem Trump I la seva deriva il·liberal? Potser perquè del gran amic americà sempre demanem més que de ningú, i més del que estaríem disposats a fer.
