Cal fer memòria per recordar com va entrar Donald Trump a la Casa Blanca en l’anterior mandat presidencial. Ho va fer amb la mateixa supèrbia? Segurament, sí. Però aquesta vegada ha ajuntat l’altivesa amb un programa abrasiu que els seus assessors devien anar definint de fa temps. Un programa tan estufat com el mateix president, que reparteix trompades a tort i a dret i que mira d’humiliar alhora els seus rivals. Perquè el rival de Trump és el món.
Aquesta setmana en una nova aparició desbocada, Donald Trump s’ha vantat que els líders mundials llepen el cul als Estats Units. L’expressió és literal. Segons ell, totes les altres economies estan “desesperades per arribar a un acord amb nosaltres”. En un sopar del Comitè Nacional Republicà del Congrés, el president dels Estats Units va imitar els pitjors comediants del país i va distorsionar la veu per intentar estrafer els seus interlocutors internacionals quan amollava: “Si us plau, que puga arribar a un acord amb els Estats Units. Faré el que calga, senyor”.
L’astracanada, a mig camí entre Danny Kaye i Jerry Lewis, fa poca gràcia. Lewis podria explicar amargament al pallasso president què passa quan t’embales massa. Li podria dir quant de mal et pot fer l’ego quan veus el món als teus peus. Charles Chaplin va fer una caricatura incisiva dels personatges com Donal Trump a El gran dictador. En una de les escenes més celebrades de la història del cinema fent d’Adolf Hitler es queda sol i bota i rebota la bola del món, que finalment punxa. Trump hauria de recuperar Chaplin. Si és que alguna vegada el va seguir. Sobretot i també, The Tramp. Per afinitats fonètiques i per saber què se sent quan un és la víctima. Ha estat Trump alguna vegada la víctima d’algú? Segur, perquè, si no, no s’entendria que ara es desboque com es desboca. A qui pretén demostrar que els Estats Units són el millor país del món i que ell és el millor president dels Estats Units? Què dimonis li va passar en la infantesa?
Encara la setmana passada algú ací a Catalunya, en la televisió de tots, va insistir que Donald Trump és un “neoliberal”. I no. El periodisme indocumentat és això. Donald Trump és un reaccionari desbocat. I un fatxenda patològic. Els “neoliberals” -ni tan sols els liberals que segueixen piament el catecisme d’Adam Smith- no veneren el culte de l’aranzel.
Trump proclama que les empreses -nord-americanes o no- instal·lades en altres parts del món tornaran o aniran als Estats Units perquè és el seu principal mercat i per estalviar-se les baquetes dels impostos que els està llançant damunt. L’experiment és interessant. Però en una pel·lícula de Danny Kaye o de Jerry Lewis seria menys perillós. Potser el president desbocat l’encerta i algunes empreses tornen als Estats Units i creen nous llocs de treball. I potser no. I potser la primera conseqüència serà que els nord-americans hauran de pagar a partir d’ara el doble per productes que els són necessaris, com ara els medicaments.
Com tots els països del món, els Estats Units han hagut de patir en les darreres dècades el fenomen de la deslocalització. Moltes empreses van tancar o van traslladar les plantes de producció on la mà d’obra és més fràgil i barata. Això els va permetre, igualment, abaratir costos. Si ara tornen, allò que resulta poc discutible és que hauran de pagar més als seus treballadors. I això vol dir igualment que els nord-americans trobaran els mateixos productes més cars. La broma podria disparar la inflació i ves a saber què més pot passar. Qui assessora econòmicament Donald Trump? Abbot i Costello? Les conseqüències de les insolències de Trump poden costar cares als nord-americans i al món sencer. Encara que el president ungit se’n fot, del món i de la lluna.
Mentrestant qui està pagant la festa són els inversors amb borsa, que són als Estats Units tots els que tenen estalvis. Donald Trump fa anar els valors de Wall Street i, sobretot, el Nasdaq com cagalló per séquia. Poca gràcia faran a les economies mitjanes nord-americanes, aquelles que el voten i que confien la jubilació a la inversió en renda variable, les seues idiotades diàries.
Diuen els que en saben que la política econòmica del nou president es cuina en un laboratori on hi ha els jóvens inversors més descarats i desbridats de les tecnològiques. Aquests senyors han demostrat que es poden fer arximilionaris i que coneixen les addicions i les febleses de l’ésser humà. Però on fabriquen aquestes eminències? Perquè, si ho fan a la Xina o a Europa de l’Est, ara hauran de tornar cap a casa i s’hauran d’encarar amb obrers nord-americans que no els riuran les gràcies. Perquè una vaga a Xangai o a Shenzhen no és una vaga. No se’n fan. Com serà una vaga a una recuperada Detroit? Quina cara farà Ellon Musk quan els obrers de Detroit li planten cara?
L’assessor personal de Donald Trump i amo de la tremolosa Tesla ja s’ha enfrontat a l’assessor de comerç i manufactures del president, Peter Navarro, i li ha dit “imbècil” i “fava rematat”, després d’haver-lo titlat de “retardat”. Això pot ser només el començament i serà improbable que les contradiccions no els acaben esventrant.
Donald Trump ha tirat al dret. No són només catxes, no tot és estratègia. El president dels Estats Units desafia totes les altres economies, tots els altres governs, i se’n fot davant la seua parròquia. Els fidels -per ara- li riuen les gràcies i llancen els barrets al cel cada vegada que amolla un exabrupte. La broma pot acabar sent macabra. Els Estats Units productius, autàrquics en mà d’obra i feliços que Trump projecta en la gran pantalla no van existir mai. Tant de bo el president rampant no acabe deixant el país arrasat com a la millor pel·lícula postapocalíptica. El planeta dels simis era la Terra, senyor Trump. I allà no hi havia Jim Carrey. Però potser vostè sí que hi havia passat abans.
