Quedar-se al Govern o sortir-ne? Aquesta és la qüestió que els afiliats de Junts haurem de contestar aquests propers dijous i divendres. Crec que sortir del Govern és, sens dubte, la millor opció. La millor per al país. I també la millor per al partit-moviment que encapçala el president Puigdemont.
ER no persegueix l’objectiu de la independència. O, si més no, no és el seu objectiu actual ni el creu possible a curt termini. Els republicans han situat l’horitzó a molts anys vista (dècades) o, fins i tot, per a les properes generacions. L’objectiu prioritari d’ER és, avui per avui, no és desbordar l’Estat, sinó obtenir l’hegemonia electoral per seguir governant l’autonomia.
Només així s’entén l’obsessió d’ER per “eixamplar la base” (amb discursos que tenen per objecte disputar-se vots amb el Comuns) i donar estabilitat al Gobierno d’Espanya (Taula de diàleg i suport parlamentari al Congreso). L’estratègia d’ER aigualeix l’objectiu de lluitar per la independència i ha generat divisió entre els independentistes perquè és una política de partit i no pas de país.
Amb el seu afany de consolidar l’hegemonia, ER ha estat també deslleial a l’espai independentista, amb la societat civil i amb JuntsXCat, el seu soci de Govern. Va pactar la investidura amb la CUP i va incloure-hi sotmetre’s a la qüestió de confiança que ara refusa. Ha incomplert també els principals acord amb Junts (direcció estratègica de l’independentisme, composició i contingut de la Taula de diàleg i coordinació estratègica a Madrid). Pere Aragonès no seria president sense els vots de la CUP i Junts i ha incomplert els acords amb ambdues formacions.
La Taula del diàleg (el principal acord assolit ha estat el re-traspàs del Turó de l’Home) no només no ha obtingut cap fruit (ni s’espera que passi), sinó que ha servit per explicitar la renúncia d’ER a la unilateralitat.
El suport parlamentari al PSOE ha comportat greus retallades competencials (retrocés del català, cànon de l’aigua, bombers) i econòmiques (pressupostos, inversions). I el PSOE ha aprofitat l’existència de la Taula i el suport per aparentar davant Europa que el conflicte català està ja reconduint-se (el “reencuentro”).
Les deslleialtats d’ER cap a Junts han estat també constants. Des de la no-investidura del president Puigdemont, la retirada de l’escó de Quim Torra (amb un llavors vicepresident Aragonès de braços creuats sense aplaudir el president), la suspensió sense base jurídica de la presidenta Borràs o la destitució del vicepresident Puigneró per simple rebequeria.
Entretant, Junts ha anat acceptant l’inacceptable. Sense reaccionar amb contundència a les deslleialtats. I aigualint el vi de la independència per no disgustar els suposats companys de viatge.
Conseqüència de tot plegat, amb una ER autonomista i un Junts excessivament seguidista, la desafecció cap a polítics i partits és cada dia més gran, com es constata amb la pèrdua de suport electoral.
Junts es juga ara la seva credibilitat. Quan ER no ha complert els acords signats, i deixa clar que no els pensa complir i ni tan sols respon les propostes per reconduir la situació, sortir del Govern és qüestió fins i tot de dignitat. Fent seguidisme de les polítiques autonomistes d’ER, Junts decep també al seu electoral substancialment independentista.
Si ER ha decebut un bon grapat de votants independentistes, Junts, fidel al seu esperit fundacional de moviment transversal independentista, ha de ser capaç d’oferir una alternativa il·lusionant per a tots aquells que seguim creient en l’1-O. Deixem d’aigualir el vi, desacomplexem-nos i recuperem el lideratge de l’independentisme.
Els partits no són res més que eines per aconseguir objectius polítics que millorin la vida dels ciutadans. Junts té cos de partit polític, però ànima de moviment social. I aquesta ànima de moviment d’alliberament nacional ha de prioritzar els objectius de país. I al país, desorientat i decebut, li cal una gran sacsejada per recuperar la il·lusió col·lectiva que va fer possible l’1-O.
És cert que els partits cerquen controlar les màximes quotes de poder. Però si la gestió d’un pressupost, per elevat que sigui, et fa perdre credibilitat i electors perquè l’electorat no et va votar només perquè administressis l’autonomia, és pa per a avui i gana per a demà. I això és sens dubte dolent per al moviment independentista. Només amb coherència i credibilitat Junts podrà recuperar el lideratge que el moviment necessita.
Alguns diran que abandonar el Govern en vigílies d’eleccions municipals pot ser contraproduent per al partit. En discrepo. Sense la rèmora dels socis es pot fer una campanya més sòlida i agressiva.
Les municipals les guanyen candidats creïbles, emparats per sigles que no generin rebuig. Ser al Govern no assegura bons resultats municipals. Les sigles d’un partit que renuncia a la dignitat i/o als seus ideals (o que la gent així ho perceb), resten més que sumen.
Cal revertir el desgast electoral de l’independentisme. El xiclet de la Taula de diàleg ja no es pot estirar més. El PSOE no accepta debatre-hi l’amnistia, l’autodeterminació o fins i tot la desjudicialització. Davant d’aquest fracàs, Junts ha de ser la clara alternativa.
ER, en minoria, haurà de seguir donant suport a Pedro Sánchez (pressupostos, lleis) a canvi de res, només per garantir-se la seva supervivència a Catalunya. Més pèrdua de credibilitat i desgast electoral.
Si, com va dir el president Puigdemont, l’1-O va ser possible perquè el Govern va contribuir a desbordar l’Estat, Junts ha de fer fidel a una acció política que va donar els seus fruits i va posar contra les cordes l’Estat.
Per recuperar la credibilitat, Junts ha de sortir d’aquest Govern presidit per Pere Aragonès, que ja està amortitzat i no només no genera cap il·lusió, sinó que destrueix la mobilització de l’independentisme.
44
46
