Aquesta setmana s’ha sabut —gran notícia!— que el cantant Gerard Quintana no parla als seus fills en català! Quin escàndol! Quina pena! El referent del rock català més encès i volador resulta que, com que la seva dona no l’acaba de parlar del tot bé, ell —com que “no és un talibà”— ha decidit parlar als seus fills en castellà. A mi, tot això em sembla perfecte. Els vells rockers mai no moren!
El que em fa riure és que parlar en castellà sigui meravellós o liberal i parlar en català als nens —que segurament no en tenen molta traça, criats i escolaritzats a Eivissa pel que dedueixo sense haver vist El Convidat— sigui cosa de talibans o de tancats de mollera.
¿Quanta mala consciència encobreixen les paraules de Quintana? ¿Quants pares s’han trobat en la situació que els seus fills decideixin parlar una altra llengua que no sigui la paterna —la de la mare— i que ell hagi de cedir perquè ‘no és un talibà’? ¿Si fos la mare la que cedís i parlés als nens en català: estaríem llavors davant d’un cas… de què, què és el contrari del ‘talibanisme’, el fonamentalisme liberal, que sempre es rendeix davant del més fort? És complicat, diu Quintana.
I té raó: sabeu que n’és de complicat, tot, tan complicat és aquest joc de les llengües que el català sempre perd la partida! El català és una llengua massa complicada: davant de la complexitat de la realitat sempre en surt amb un ull nafrat. ¿O pot ser no sigui, doncs, tot tan complicat? Perquè aquí no estem parlant de bilingüisme: estem parlant d’una llengua que es desplaça en favor d’una altra o de dues o tres més.
¿Titllarem de ‘talibà’ al senyor o senyora monolingüe que després d’estar uns anys entre nosaltres no entén ni vol parlar la nostra llengua? No! Això nosaltres no ho faríem mai! Va contra les nostres conviccions de gent enraonada!
També és curiosa aquesta fixació de la gent cool amb els talibans: fa trenta anys s’apel·lava més sovint al feixisme i al nazisme quan es volia fer referència a alguna cosa que no agradava, però ara citen els talibans, tot i que l’Islam i la seva crítica és impossible davant de la gent que ho talibanitza tot amb alegria. Criticar l’Islam és de xenòfobs, ja se sap, però dir talibà a qui té unes certes conviccions cíviques és el més normal del món.
Però Susan Sarandon aquesta setmana ha tornat a escopir la seva ràbia anticlerical i ha seguit titllant de nazi el papa de Roma: es tracta d’un esport molt progressista: tot allò que no ens cau simpàtic o que ens sembla criticable queda encabit en el sac del nazisme, així, a l’engròs, sense distingir ni avaluar, vinga, fot-li, alegria! El marit de l’actriu tampoc es queda curt: Tim Robbins ens vol fer creure que vivim en una dictadura stalinista: ens vigilen les càmeres de seguretat, segueixen els nostres passos a Internet milers de petits policies! Quina por!
¿És això, el progressisme? ¿És la paranoia, l’arbitrarietat i la mala consciència contínua, que ens obliga a no tenir cap mena de fermesa en res, perquè tenir-na seria ‘talibanisme’? ¿Criticar l’opció Quintana és cosa de gent intolerant, com ell ha dit després de sentir tot el que s’ha escrit als fòrums i Twitter sobre el tema?
A mi em sembla molt bé, ho reitero, que el senyor Quintana no parli en català als seus fills —jo als meus els parlaré en xinés mandarí, ja vaig a classe, perquè estiguin preparats pel segle XXI!—: Quintana no ha d’excusar-se, no ha de donar explicacions, pot fer el que vulgui: estem en una societat lliure. I tant! Pot tocar el violí; pot escriure en sànscrit; pot fer vot de silenci i meditar sobre les formes pures. Però riure’ns de les seves explicacions no és intolerància: és intentar entendre per què les llengües petites són les primeres a cedir. Ell ha fet la seva tria: reflexionem-hi!
M’he criat a Mallorca: moltes famílies burgeses catalanoparlants —elles no ho admetrien, però, que allò que parlaven fos català— no parlaven en mallorquí als seus fills perquè tenien mala consciència: volien que acabessin parlant un castellà perfecte, sense gens d’accent mallorquí (aquelles vocals!), volien tenir fills cosmopolites i elegants que anaven directament a les coses prominents, i no a la llengua de l’avior, que feia olor de bou, porc i terra humida. Hi ha ben pocs castellanoparlants, a Mallorca, que acabin parlant el mallorquí: tothom canvia de llengua en la seva presència.
L’escola en català és imposada, ens diuen els del PP i Ciutadans; l’escola en castellà no, però; aquesta és totalment natural, és la llengua que parlarien els arbres i els gossos petaners si no cobressin la subvenció de CiU i Esquerra Republicana i no tinguessin el coco menjat per l’esquifidesa del seu provincianisme quatribarrat. Escolaritzar obligatòriament en català és cosa de talibans, com diu aquesta pàgina de Ciutadans, i la Generalitat no seria sinó un règim de talibanisme lingüístic.
Llegir coses com aquesta em posa d’un humor tan virolat que si no tingués por del senyor Andrada ara mateix em convertiria a l’Islam.
