Somni d’una nit d’estiu

A primera ullada, les relacions entre els dos partits del govern “independentista” semblen més absurdes que un diàleg d’una obra de Ionesco. Però tenen el seu segon sentit que cal esbrinar per darrere la xerrameca retòrica de la propaganda oficial. Durant l’última legislatura, ERC es va dedicar en cos i ànima a boicotejar l’acció del govern del qual formava part. Com que el MHP Torra no procedia de la pedrera habitual que permet als polítics reconèixer-se com essent del mateix bru de cultiu, li van fer el buit: fins i tot, els seus. Imagineu els altres. Quan va plantar cara a l’Estat dins les seves possibilitats, li van deixar sol davant la inhabilitació i la repressió. La famosa foto dels diputats de JxC aplaudint-li mentre els d’ERC guardaven un ominós silenci és una metàfora gràfica que resumeix el sentit de la legislatura.

La col·laboració amb l’Estat va permetre al govern provisional de Pere Aragonès fer realitat el seu projecte d’eleccions anticipades a Catalunya per tal d’invertir la situació i aconseguir-hi el seu veritable objectiu: la presidència de la Generalitat autonòmica, cosa que es va produir per un escó de diferència en relació amb JxC. Encara que el partit més votat va ser el PSC, les tres formacions teòricament independentistes, ERC, JxC i la CUP feien majoria absoluta i les dues primeres, després d’un inaudit estira-i-arronsa, van formar govern amb el suport exterior de la CUP.

Els termes de l’acord tancat gràcies a la intervenció directa del secretari general, Jordi Sánchez, feien massa concessions a les ambigüitats d’ERC a ulls dels sectors més independentistes de JxCat i no preveien cat termini per a la independència, tret d’un boirós nou “embat democràtic” al voltant de dos anys de la formació del govern. Tanmateix, la direcció del partit va recordar als sectors més impacients que la minsa diferència d’un escó, al cap i a la fi, era la garantia que ERC no podria imposar tota la seva política anomenada pragmàtica però vista com claudicant pels seus socis suposadament més combatius.

Tanmateix, un sol escó pot significar un món. Al cap i a la fi, Lluís XVI de França va ser decapitat per un vot de diferència. I, efectivament, sembla que un escó de diferència pot fer bascular tota la política d’un govern, de forma que l’orientació tàctica i estratègica d’ERC s’imposa com la del govern sencer. Això anul·la tota possibilitat de JxC de presentar un perfil propi, i l’arrossega a la política de “diàleg” (o sigui, col·laboració) amb Espanya del seu soci.

Sembla que al pròxim congrés de JxC al més de juliol, es debatrà un projecte de declaració política per sortir de l’atzucac actual de l’independentisme i del qual encara s’haurà de parlar. També es prendrà una decisió sobre la continuïtat de l’aliança amb ERC al govern, atès que sembla créixer una opinió contrària sobretot al si del seu electorat. Com que el nou secretari general, Jordi Turull, ja ha manifestat que en cap cas no hi és partidari de trencar el govern, les possibilitats d’una escissió semblen febles.

Els partidaris de continuar amb el govern de coalició diuen que una escissió no significaria noves eleccions, car ERC tindria la possibilitat d’un nou tripartit informal: una coalició amb els Comuns amb suport exterior del PSC. El remei, doncs, seria pitjor que la malaltia. Però això no té perquè ser necessàriament cert. A la vista dels resultats dels primers catorze mesos de govern hegemonitzat per ERC no hi està clar que el resultat d’un tripartit d’aquesta mena no fos pitjor.

En canvi, JxC s’estalviaria la pèrdua d’imatge independentista que l’aliança li provoca i aturaria el desencís que el seu seguidisme provoca entre els seus electors. La qüestió és si la militància amb més triennis i interessos al partit, que és la que prendrà la decisió, considera que la possibilitat de revifar i fer creïble l’independentisme del partit els compensarà de la pèrdua de càrrecs, cadires i privilegis.

Una altra opció, encara més improbable, però no impossible, del sector més decididament independentista del partit seria constituir un altre partit clarament compromès amb la independència del país, una proposta que, amb el Consell de la República pogués articular una llista de país, fent valer el que resta del lideratge del seu president.

Tot això no és més que el somni d’una nit d’estiu en una situació de desori general en què la gent ja no se’n refia dels partits i els partits no se’n refien de la gent.