A l’assumpte dels murals de Sixena s’hi barregen aspectes sociopolítics, judicials i artístics.
Es indiscutible que sense la conservació catalana avui ja no existirien aquests murals de gran valor artístic exposats al MNAC des dels anys 60 pel gaudi de tothom que ho desitgi.
De fa però molts anys, el Govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Sixena van iniciar una mena de croada per recuperar la tinença de les obres del Monestir. Podríem preguntar-nos si aquest llarg litigi s’hauria produït igual si les obres haguessin estat exhibides posem per cas al Museu del Prado. Pensem el que vulguem però el cert és que la batalla jurídica ha avançat de la mà d’una catalanofòbia innegable que, entre d’altres invencions, ha atribuït a ordes catalanes la crema del Monestir. Com bé explica el periodista Quico Sallés en aquest article ni Franco va gosar mentir tant sobre Sixena com ara fa l’Aragó, doncs la mateixa justícia franquista va determinar que els responsables de la crema van ser veïns de Sixena. La crema del Monestir va ser doncs un afer local, mentre que el rescat, liderat per en Josep Gudiol, i restauració conservació de les obres si va tenir accent català.
Els conflictes jurídics al voltant de les obres és d’una gran complexitat. S’inicia quan el Vaticà decideix que determinades parròquies de La Franja, fins llavors integrades ala Diòcesi de Lleida, han de passar a formar part de la Diòcesi de Barbastre. A partir d’aquí s’inicien diversos processos sobre la propietat de les obres del Monestir de Sixena, que la Generalitat de Catalunya havia comprat a les monges de Sixena. La justícia va declarar però la nul·litat d’aquella compravenda i, amb diverses incidències jurídiques d’allò més sorprenent s’acaben dictant dues sentències que obliguen a restituir les obres al Monestir de Sixena.
La primera d’aquestes sentències, dictada per un Jutjat d’Osca, obligava a traslladar les obres mobles (talles, joies, sepulcres i altres peces d’art) al seu emplaçament originari. La sentència va ser executada en ple 155, quan el Ministre espanyol de Cultura, en funcions de Conseller 155, va ordenar el trasllat executat per la Guàrdia Civil amb un desplegament militar tant aparatós com innecessari. Amb nocturnitat i una indissimulada dosi de humiliació. No contents amb això, van iniciar-se causes penals contra els consellers de Cultura del Govern Puigdemont.
Un altre despropòsit jurídic. Poc importava que altres consellers anteriors, fins i tot socialistes, havien tingut el mateix capteniment. Poc importava tampoc que, més enllà de la discussió sobre el dret propietat, es tractava d’obres catalogades que, conforme a la legislació aplicable, catalana i també espanyola, no podien ser disgregades sense la prèvia tramitació d’un complex procediment administratiu.
El Conseller Lluís Puig, a qui vaig tenir l’honor de defensar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va quedar absolt per unanimitat del tribunal. L’Ajuntament de Sixena ha recorregut però la sentència davant el Tribunal Suprem. I encara resta pendent de judici la causa contra el conseller Santi Villa que començarà en breu termini. És obvi que es volia, i es vol,revenja. Durant el judici va poder sentir-se alguna perla com per exemple quan l’advocat de l’Ajuntament va afirmar que cóm podia pretendre’s que el conseller Puig fos innocent si era independentista. Tal qual. La meva cara d’al·lucinació va valdre’m també una denúncia davant el Col·legi d’Advocats per suposada infracció de les normes deontològiques, queixa que, afortunadament, va acabar també sense cap retret per part dels òrgans col·legials.
El darrer plet, relatiu als murals de la Sala Capitular, és el que ha arribat recentment al Tribunal Suprem que ha confirmat les prèvies sentències d’Osca. La causa ha retornat doncs al Jutjat d’origen (Jutjat d’Instrucció d’Osca) per a que es pronunciï sobre l’execució.
En principi, una sentència ferma ha de ser objecte d’execució, forçosament si cal. Però aquí el debat és més complex. La propietat és una cosa, però la conservació del Patrimoni Històric n’és una altra. Per això, el MNAC ha aportat diversos informes tècnics alertant de l’elevat risc de destrucció o greu perjudici dels murals en cas de que siguin moguts sense les degudes garanties.
Amb consonància amb el que preveu el Conveni de Nicosia, de 19 de maig de 2017, el Codi Penal espanyol atorga una especial protecció al béns de valor històric, artístic i cultural. La causació de danys d’especial gravetat sobre aquests béns pot ser castigada amb penes de fins a sis anys de presó en els casos més greus. El delicte, tipificat a l’article 323 del Codi Penal, pot ser comès de forma dolosa o intencional però també per una actuació negligent
Ens trobem doncs davant de dos béns jurídics en col·lisió. D’una banda, el dret a la propietat privada i, d’altra, la protecció del Patrimoni Històric. I no hi ha dubte que, en aquest cas, la protecció del Patrimoni ha de prevaldre sobre el dret a la propietat que sempre ha de respectar la seva funció social.
Com vaig anunciar setmanes enrere, tinc l’encàrrec del Conseller Lluís Puig i altres antics consellers de Cultura de la Generalitat de Catalunya d’interposar accions penals si finalment es perpetrés el desastre. Esperem però que s’imposi el sentit comú i s’eviti el risc de destrucció de les pintures.
No es tracta d’Aragó o Catalunya, sinó de preservar la integrat d’unes pintures d’incalculable valor històric i artístic.
