Aquest dimarts comença una vaga d’ensenyament de sis dies. Els 15, 16, 17, 28 i 29 de març es convoca de forma unitària, el 23 de març només els sindicats USTEC i Intersindical l’han mantingut i se centra en la qüestió de la imposició del 25% de les classes en castellà per part dels tribunals espanyols. Sumem-hi el 8 de març que, vulguis o no, també és dia de vaga per a la igualtat entre dones i homes, i ja tenim un mes on la primavera entra amb pluges de descontent i reivindicacions. Temporal de llevant i un tsunami contra la Conselleria d’Ensenyament.
Ens hem de remuntar ben lluny, als anys vuitanta, per trobar una vaga d’aquesta magnitud, ja sigui per la durada com per la quantitat de reivindicacions que es fan, que la llista de despropòsits és ben llarga. Mai n’hi havia hagut una d’aquestes característiques amb un conseller d’esquerres. Només per això, el Govern -i qui diu Govern diu el Conseller Gonzalez Cambray- bé faria de seure a escoltar els docents d’aquest país, servei públic admirable i una de les nostres estructures d’Estat.
Després de més de deu anys d’atacs a l’ensenyament públic i retallades en educació, els darrers mesos la Conselleria d’Educació ha informat en roda de premsa de múltiples canvis que no han estat consultats, negociats, ni consensuats amb cap agent de la comunitat educativa, ni amb les famílies, ni amb el personal dels centres educatius. No és aquesta manera de fer republicana ni d’esquerres, al meu entendre. L’actitud xulescament rotunda i inamovible del Conseller recorda altres dinàmiques que patim, les de la imposició de qui té el poder, les de l’autoritarisme al que ens té acostumat l’Estat i la dreta.
L’educació pública ha patit un llarg procés de degradació, especialment en aquells centres situats en barris de classe treballadora, on els recursos són, si cap, més importants. I és que sembla de calaix però cal dir-ho: els canvis que proposa la Conselleria han d’anar acompanyats de recursos si volen ser creïbles, si no volen produir l’efecte contrari, si estan destinats a reforçar l’ensenyament com a igualador social, com a font d’oportunitats d’ascens per tothom. I de recursos, pocs. Les ràtios ben altes, el professorat interí inestable i precaritzat i aquell 6% del PIB d’inversió que marca la llei, ben per sota.
Però no només són els canvis sense recursos, és també el model: el nou currículum decidit i anunciat unilateralment fa desaparèixer la filosofia de l’ESO, redueix al 50% la tecnologia i aposta per la religió. L’esperit crític, la innovació i la laïcitat de les generacions futures del país en perill de liquidació. Potser és que el model és formar empresaris. I la llengua, un dels pilars de la cohesió social que tenim, queda tocada i indefensa davant la imposició del 25% de classes en castellà. És la Conselleria qui ha d’assumir les responsabilitats en la defensa del model d’immersió lingüística, i no pas deixar desemparats els centres, els docents i les famílies.
Per últim, la imposició del nou calendari escolar sense debat, sense marge, amb interessos. L’inici escolar una setmana abans amb jornada intensiva al setembre dificulta la gestió i organització de docents i famílies i implica l’entrada d’empreses privades que oferiran serveis de menjador i extraescolars. Diner públic que va a les mans dels de sempre. El debat sobre la jornada escolar és pedagògicament legítim, fins i tot el canvi pot ser adient per semblar més europeus, però que fundacions privades dissenyin de facto la política educativa d’un govern en base els interessos de gent que ve del món empresarial, amb l’objectiu inconfés de crear mercat amb els diners de tots, és una vergonya.
Demà comencen sis dies de vaga on es demana la primera dimissió d’un Conseller d’aquest Govern. A mi em fa cosa que sigui un d’Esquerra i que, a sobre, ironies de la vida, nega el diàleg i no vol seure en cap taula.
