Diu la dita que “mai no plou a gust de tothom”. I és que no sempre plou al moment oportú ni al lloc pertinent, com tampoc amb la intensitat ni en la quantitat desitjada, d’acord amb el parer o els interessos de tots i cadascun dels mortals. Però, tanmateix, la saviesa popular conclou que sigui com sigui acabarà plovent; i és que de fet cal que plogui. Una altra dita, en canvi, ens diu que “no sap ploure”; és a dir, que, quan plou, sempre ho fa inoportunament. Talment com si la pluja tingués males intencions o fos essencialment maldestra. Com veiem, la primera dita acusaria els éssers humans, quan tendim a valorar els fenòmens segons els nostres propis interessos, més que no pas pensant en la seva necessitat global. Mentre que la segona dita, semblaria acusar més aviat el que és inevitable; un plany al buit que no evitarà ni inundacions ni sequeres.
Això és el que succeeix amb el sindicalisme nacional i de classe que ha començat a caminar des de fa ben pocs anys al nostre país. Primer, cal tenir present que venim del desert: a diferència d’altres pobles com el basc, el cors, el gallec o el quebequès, on el sindicalisme nacional és majoritari o primera força, el moviment independentista català mai no va reeixir a construir un sindicalisme propi, nacionalment autocentrat i que comprengués la classe treballadora del país com a subjecte polític. Tradicionalment, les militàncies dels partits catalanistes s’havien anat enquadrant –amb excepcions més aviat espúries– al si d’organitzacions sindicals alienes al catalanisme polític o bé fins i tot contràries als seus objectius històrics. Així és com sortim de la transacció franquista amb un sindicalisme majoritari de caràcter estatal.
El catalanisme polític va avançar i, no cal que us ho expliqui, es va anar clarificant progressivament, fins que va assolir el seu major grau de maduresa en el moment que va abraçar, de manera hegemònica, la lluita independentista. L’any 2017 fou, sens dubte, l’any de la catarsi independentista. En aquell moment vam adonar-nos tant de les nostres fortaleses com de les nostres debilitats; i d’entre les darreres, es va posar de manifest l’absència d’un sindicalisme de país que s’articulés amb la lluita d’alliberament nacional. Perquè l’endemà del Primer d’Octubre els carrers aclamaven: VAGA GENERAL! Però no existia cap organització sindical suficientment arrelada ni potent com per a declarar-la i fer-la exitosa. D’aquesta manera, entre la mar de sigles microscòpiques del minifundisme sindical alternatiu, va començar a entrellucar-se La Intersindical. Un sindicat independentista que havia sobreviscut les majories sindicals, pràcticament amb respiració assistida. Petitíssim i desconegudíssim, en comparació amb els grans sindicats del règim.
Heus aquí com un gruix no gens menyspreable de l’independentisme s’adonarà d’aquesta mancança estructural del moviment nacional i se sumarà, en poc temps, a La Intersindical, que durant els anys següents comptarà els seus nous afiliats i delegats a centenars. Val a dir que el resultat d’aquest moment històric no comportarà en cap cas la reversió de les majories sindicals del país. Però, almenys, sembrarà la llavor d’un nou contrapoder sindical que ha passat de la marginalitat a l’existència; de la desconeixença absoluta a començar a sonar; de no pintar pràcticament res en l’escenari sociolaboral català, a configurar-se com un agent que cal tenir en compte. Us podeu imaginar que, tots aquests anys, han representat un gran repte per al sindicat, en la mesura que ha hagut d’adaptar la seva estructura exigua a les necessitats d’assessorament i d’organització creixent d’una afiliació cada cop més nombrosa.
Malgrat totes les seves mancances actuals, podem afirmar que aquesta central sindical ha passat de ser embrió del sindicalisme nacional a ser-ne una força clarament emergent. Aquest fet converteix actualment La Intersindical en un dels agents més dinàmics del moviment independentista: el que més creix, el que més lluny arriba, el que aconsegueix acollir més persones que, d’altra manera, mai no s’haurien organitzat al si de l’independentisme. Això és així perquè, com hem vist, existeix un buit que aquest sindicat s’ha proposat cobrir. Perquè, tot i que encara estiguem lluny del moment en què el conjunt d’independentistes entenguin la necessitat d’organitzar-se sindicalment, tal com sí que han pres consciència que cal votar en clau nacional a les eleccions polítiques, els fets demostren que la tendència a l’alça del sindicalisme nacional respon a una necessitat històrica. I si es fan bé les coses, hauria d’acabar capgirant l’escenari sindical.
Però cal tenir també present que, tot plegat, està succeint en un context en què l’independentisme polític es troba en una fase de desorientació estratègica prolongada i viciada per les lògiques partidistes. Una fase més desconstructiva (o autodestructiva) que no pas constructiva. Com hem dit, la tendència de La Intersindical contrasta de manera rotunda amb la de la resta d’agents de l’independentisme, tant pel que fa a les organitzacions polítiques com de la societat civil. I això també implica que s’estigui configurant una base social allunyada de les dinàmiques que ens van portar fins a 2017 i que, actualment, malden per a reubicar-se en el nou escenari polític. Aquí és on ben segur estan apareixent algunes de les contradiccions que porten a alguns a afirmar que “no sap ploure”, en lloc de “mai no plou a gust de tothom”.
Això s’ha vist reflectit en la polèmica sobre els acomiadaments de quatre afiliats de La Intersindical als Supermercats Bon Preu-Esclat, que es van produir de manera paral·lela a la comunicació d’una secció sindical de l’organització independentista a l’empresa que, com és ben sabut, també ha exercit d’aliada amb l’independentisme. Si no ho sabeu, una secció sindical és la representació legal dels treballadors afiliats a un sindicat en una empresa, que es constitueix per a tenir veu pròpia i poder dur a terme la seva acció sindical en el seu si. Doncs bé, la campanya de denúncia que ha emprès La Intersindical, per a exigir la readmissió dels seus companys acomiadats, ha sorprès i fins i tot ha desencadenat dures crítiques per part d’alguns sectors independentistes.
D’una banda, ens trobem amb una empresa com el Bon Preu-Esclat que ha estat guardonada per la Plataforma per la Llengua, en reconeixement de la seva política lingüística. Des del punt de vista de la promoció de l’ús social del català, no podem fer més que aplaudir aquesta empresa pel seu compromís. Així mateix, des de fa una colla d’anys, podem trobar als seus supermercats les samarretes de l’ANC per a la Diada Nacional. Sabem que ens trobem davant d’una de les poques grans empreses del país que han actuat sense complexos, en relació amb la realitat nacional catalana. Això és un fet i cal acceptar-lo com a tal.
D’altra banda, però, tenim un altre fet: La Intersindical és un sindicat obertament independentista que, a més, també situa la llengua catalana com un dret laboral més que cal defensar a tots als nivells, també en la negociació col·lectiva i en les relacions entre treballadors i patronal, al dia a dia de les empreses. Es tracta d’un sindicat que ha començat a créixer en la mesura que cada cop més treballadors han pres consciència que el sindicalisme és una eina imprescindible del moviment independentista. Però, alhora, en tant que sindicat, La intersindical també s’ha anat construint com una eina per als treballadors; és a dir, per a defensar els seus interessos de classe.
Així doncs, ens trobem amb una contradicció clara: una empresa independentista acomiada quatre afiliats d’un sindicat independentista. I el sindicat què penseu que havia de fer? Deixar-ho passar pel fet de tractar-se d’una patronal aliada de la causa nacional? No seria igualment contradictori (o deplorable) el fet que aquesta mateixa patronal no tingués consciència que es tractava, precisament, d’afiliats d’un sindicat independentista en el moment d’acomiadar-los? O encara diria més, no us sembla contradictori el fet que la política laboral d’aquesta empresa no generi cap mena de conflictivitat per part de les majories sindicals conformades pels sindicats espanyols que tots coneixem?
La Intersindical ha llençat un missatge clar: si s’acomiada un dels seus afiliats, centenars dels seus companys n’exigiran la readmissió, alhora que els seus advocats la demandaran judicialment. Què s’espera, sinó, que faci un sindicat? És evident, doncs, que la realitat és sempre contradictòria. La vella contradicció entre capital i treball; patronal i treballadors; empresa i sindicat. D’això no ens en salvarem ni que estiguem parlant d’actors que potser siguin igualment necessaris per a la construcció d’un moviment independentista que vulgui esdevenir hegemònic. Acceptar aquesta realitat contradictòria és segurament la millor manera d’avançar: com deia Hegel, prendre consciència dels propis límits quasi equival a superar-los. Perquè si pensem que cal tenir un sindicat nacional i de classe que aspiri a la majoria sindical del país, no podem esperar que la seva acció sempre sigui a gust de tothom; encara menys de les empreses, per més independentistes que siguin.
Aquest dilema amb el qual ens trobem, però, no és pas nou: ja l’han viscut i el viuen a les nacions abans esmentades, on disposen d’un sindicalisme propi consolidat. A cada nou pas del sindicalisme de país, sembla que els catalans descobrim la sopa d’all, però no: des de fa anys, per exemple, els sindicats bascos ELA i LAB, així com el sindicat CIG de Galícia, han hagut d’enfrontar-se, quan ha sigut necessari, amb els interessos de patronals o d’administracions de signe independentista. La història demostra que aquestes contradiccions són inevitables, de la mateixa manera que és inevitable que siguin conflictives, en la mesura que la base social independentista no sempre està disposada a acceptar-les.
De fet, la realitat és que La Intersindical ja fa anys que batalla pels drets laborals davant d’administracions locals i de la Generalitat, per més que estiguin liderades per partits independentistes (siguin en mans de Junts, ERC o la CUP). Això ho reflecteix, per exemple, la participació activa del sindicat durant les vagues del sector de l’ensenyament durant la primavera de 2022, així com la demanda de dimissió del conseller González-Cambray. Fins i tot, s’han obert negociacions per defensar els drets de treballadors de l’ANC. I no cal dir que a l’hora de plantejar els conflictes laborals a tantes empreses del país, La Intersindical no s’ha vist mai condicionada per la major o menor afinitat política respecte de la patronal. No ho ha fet perquè, en efecte, no ho ha de fer.
De la mateixa manera que cada cop més gent entén que el sindicalisme és una eina fonamental de contrapoder, per tal de permetre l’avenç i la culminació de la lluita independentista, també cal entendre que ha d’esdevenir una eina per articular les majories socials del país, és a dir, les majories treballadores. I això significa que el sindicalisme de país ha de ser, davant de tot, útil per als interessos dels treballadors catalans. D’altra manera, no seria ni una eina pels treballadors ni una eina pel país, valgui la redundància. És per això que el sindicalisme mai no serà a gust de tothom, malgrat que alguns volguessin que fos un instrument destinat únicament a satisfer les necessitats de certs moments històrics concrets. Això és literalment impossible: sense un sindicalisme fort i rotundament de classe, mai no disposarem d’aquesta baula indestriable del moviment independentista. I sense sindicalisme nacional de ben segur que no hi haurà alliberament nacional.
