Una de les conseqüències més diàfanes del fracàs de la temptativa secessionista del 2017 ha estat la recuperació de la prioritat lingüística. Hi ha ajudat, també, l’anomalia demogràfica que s’ha desbocat en aquesta darrera dècada. Una taxa de natalitat hipotensa, de les més baixes del món, i una immigració desbridada, de les més altes del món.
L’atenció –l’obsessió– per la vitalitat del català, doncs, es deu als fets tangibles, precisos, que el nostre país ha de suportar cada dia, ara constatats pel que es veu més que mai, i a la frustració d’haver d’abandonar a la força objectius nacionals més ambiciosos que potser haurien estat efectius també en aquest àmbit.
Però aquesta fixació necessària canvia el tauler d’escacs. Si la independència era una qüestió catalana d’abast estricte –del Principat, i gràcies–, la llengua n’obre l’objectiu. Perquè si el que compta ara és salvar l’idioma –els mots, en ploma d’Espriu–, l’ambició ha de ser íntegra, total. No n’hi ha prou salvant-la la Catalunya escarida. Perquè la vitalitat del català no es pot limitar a aquest territori. Els ha d’integrar a tots. Ni que es tracte d’un milió o de dos milions de catalanoparlants més, renunciar-hi és ridícul. Fins a cert punt, suïcida.
Políticament, el concepte Països Catalans pot ser discutible i ha de ser discutit. No en caldria una altra. Aquest país –aquests països– ja n’han aguantat prou, de catecismes i doctrines. Lingüísticament, culturalment, el territori catalanoparlant és irrebatible. Només es pot qüestionar des de l’òptica i les armes dels analfabets o d’aquells que volen assolar la llengua en benefici indissimulat del castellà o del francès. Fa temps ho va escriure l’agut Sebastià Alzamora –“Si algú està en contra de la unitat de la llengua o és un imbècil o és un fill de puta”– i aquest axioma, que subscric, li va costar la penitència d’un calvari judicial.
I si l’àmbit és un altre –l’àmbit de tots els àmbits, de Salses a Guardamar–, les estratègies han de ser també unes altres, més ambicioses, més compartides.
Com moltes coses en aquesta vida de trànsits, Joan Fuster ja havia detectat el problema i ja n’havia desgranat solucions fa molts anys. Quan semblava que ni picava ni coïa com pica i cou ara.
En un article publicat a Serra d’Or el 1982, el pensador de Sueca proposava: “La salvació del català, en tota l’àrea lingüística –el tòpic: de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó–, no pot quedar concentrada en els petits nuclis intel·lectuals conscients. Ells, prou que fan, heroics, amb poemes, amb novel·les o novel·letes, amb invencions teatrals. Però és al carrer on la llengua ha de recuperar la normalitat: parlant-la, i la parlem, i llegint-la (entenent-la) fins i tot els qui no la parlen. No és cap problema gros, per exemple, amb els taxistes. És més difícil entendre’ns en anglès amb un taxista de Nova York, que en català amb un taxista immigrat a Barcelona si li parleu en català. Són coses de la vida. Però si els catalanoparlants fóssim conseqüents, que no ho som, el català al carrer seria un gran pas endavant. I de cap a cap dels Països (lingüísticament) Catalans. I entre la confusió de les banderes –totes iguals: quatre barres–, hi ha la reivindicació del mateix idioma: al carrer, que és on millor o pitjor es parla”.
Quan Fuster escrivia aquestes línies els taxistes de Barcelona encara no eren pakistanesos, amb els quals continua sent fàcil entendre’s en català, perquè ho fan per norma i –la majoria– per voluntat. Però al carrer el català retrocedia, com havia reculat cruelment i amargament als carrers de Perpinyà i de València. Ara el retrocés és molt més letal i les perspectives de futur immediat són obagoses. El carrer és encara el camp de batalla. I és al carrer on la inconseqüència dels catalanoparlants es fa més aspra. Si es perd el carrer, de Salses –on s’ha perdut– a Guardamar –on s’està perdent– i de Fraga –on aguanta– a Maó –on encara mossega–, el català no se salvarà.
La resistència –i les estratègies– han de ser comunes i compartides al llarg del país. La simpatia no ens farà sobreviure. La persistència, potser. Si es tracta de la llengua, el territori ha de ser complet. Convé recordar-ho aquest 11 de setembre, i el 9 d’octubre i l’1 de març.
