“Si els fundadors d’Esquerra aixequessin el cap!”, deia una senyora gran a l’altra, fa uns dies, en veu alta, mentre passejaven pel carrer de la Princesa a Barcelona.
Aquell dia encara no sabíem que era imminent el retorn de Marta Rovira de l’exili, però s’escampava pertot el mal gust d’això dels cartells contra l’Ernest Maragall, o contra uns quants del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, o contra la meitat o el bàndol d’un o de l’altre. Per cert: que jo crec que se n’ha parlat molt, de les possibles direccions d’aquesta guerra, dels seus autors, dels qui possiblement han fet la feina bruta, de la suposada innocència dels qui van cobrar-la… però crec que no n’acabarem traient pas l’entrellat, de tot això.
No, perquè a més, ha tornat Marta Rovira de l’exili, i això és més important que no pas tot això d’haver fet servir una malaltia “per fer política”: sí, perquè és igual si l’Ernest Maragall la té o no, aquesta malaltia, perquè el cert és que molta altra gent la té, a Catalunya: tanta que fa no res molta de la seva ciutadania es comprometia apassionadament en una Marató de TV3 per a, precisament, recollir diners i poder fer recerca per poder abordar, aquesta, i altres malalties mentals.
Doncs això: que ha tornat Marta Rovira de l’exili, que llavors la notícia és el seu retorn, i que llavors passa a segon pla allò de si hi ha senyors que rivalitzen dins el partit, i de si han estat capaços, fins i tot, de pagar molts diners -del partit, segur, però una part públics, sens dubte, que els partits els financem també amb la democràcia i el consegüent repartiment d’escons-.
Llavors jo pensava: ostres, una altra vegada! Mira que no en sóc gens, de Rovirista, però m’ha sabut greu que una altra vegada la política de les dones serveixi per cosir els descosits de la política dels homes!
L’amnistia, la fi de l’exili, que són molt bones notícies, serveixen, però, per tapar protagonisme i ressò a una pèssima notícia: el joc brut de la política del poder i de la del tot s’hi val. I a sobre, la republicana ara ha de dir, ja, que ella no, que no rivalitzarà amb ningú. Que ella ha vingut per seguir fent el bé. I ja m’agrada, això d’acabar coses i venir a fer les coses bé… però, aix, em fa no sé què veure una senyora cosint pedaços de roba trencats per senyors.
