L’aprovació del Pacte Nacional per la Llengua ha estat una nova flamarada en una qüestió que de fa alguns anys rosega i avança. La frustració del denominat procés per la independència ha deixat pas al neguit per la vitalitat del català. Durant el procés l’independentisme va debatre poc sobre la salut de la llengua pròpia del país. Més aviat els motors de la temptativa van mirar d’esquivar la controvèrsia. En aquells moments la prioritat era ajuntar voluntats i qualsevol discrepància podia afeblir la maniobra. A tot estirar, els independentistes més escaldats per la llengua es limitaven a pensar i a dir que en un Estat propi el problema es podria abordar amb moltes més garanties d’èxit.
De fet, van ser els sectors autoproclamats “constitucionalistes” els que van aprofitar-la, la llengua, per proclamar sense vergonya que en una Catalunya independent el castellà seria perseguit. Tan perseguit com els immigrants castellanoparlants, que serien extradits als seus punts d’origen.
El procés es va anar allargant i, mentrestant, anaven passant els anys i s’anava agreujant un estat de salut –el del català– que de fa alguns anys, des que el procés va ser declarat mort i colgat, ha aflorat de manera bulliciosa, turbulenta. El català ara està en perill de desaparició. Des de la impertinència intel·lectual es podria dir que ara està tant en risc com fa sis o deu anys. Però ara és una obsessió necessària, prioritària, i fa deu anys era un parany evitable. Queda dit tot això només com a constatació dels jocs d’interessos, que generen contradiccions curioses.
En tot cas, en unes aigües nacionalment més resignades i submisos de nou en el purgatori autonòmic, la mala salut del català, detectada ara per indicadors que abans només interessaven quan fixaven el percentatge de partidaris i detractors de la independència, ha generat una alarma sense precedents. Benvinguda siga, si és per a bé i de profit. Si no és només, com tantes vegades, fum de botges.
En aquest bassal del neguit el govern de Salvador Illa ha repescat la iniciativa del de Pere Aragonès i ha aplegat una magra majoria parlamentària per aprovar un pacte nacional que diagnostique el problema i que hi propose solucions. El text de l’acord és un bon paper en el diagnòstic. Tots els perills que afebleixen socialment el coneixement i l’ús del català hi queden molt ben desgranats. Pel que fa als remeis, però, la proposta no és tan efectiva. Això explica, en part, la negativa de Junts o de la CUP a sumar-s’hi i les crítiques que fins i tot alguns dels signants han expressat amb contundència. Les entitats més compromeses pel català que l’han acceptat reconeixen que pateix “manca d’ambició” i que contempla una “dotació insuficient”.
D’on n’hi ha poc en raja igualment poc. El marc legal en què s’inscriu el Pacte –el “constitucional” amb què tant s’identifica el govern que l’empeny– és un fiasco. Des del moment en què el castellà és de manera lapidària “una obligació” i el català, només un “dret”, ací pot passar de tot. I la llei –la llei d’ells– sempre reconeixerà aquest trágala constitucionalista. L’any 78 potser no hi havia una altra manera d’avançar, però aquells avanços comportaven una desigualtat que afavoreix una de les dues llengües oficials a Catalunya –als Països Catalans– i perjudica l’altra. Amb el pas dels anys, el drama s’ha fet més i més amarg. Per acabar d’arredonir-lo, les lleis proposen i els jutges disposen. I disposen sempre a favor del mateix. Quin és el percentatge d’ús de català i castellà als tribunals? No se’n parle més, senyoria. El drama és el que és.
El Pacte Nacional per la Llengua, doncs, haurà de ser imaginatiu i contundent, ja que no pot ser audaç i transgressor.
En tot aquest nou serial, però, hi ha un engany que resulta intel·lectualment i moralment inacceptable. En els anys seixanta els Països Catalans van despuntar en una nova especialitat que preocupava molt en alguns punts del planeta i gens en uns altres: la sociolingüística. Tenim l’honor d’haver comptat amb alguns dels experts que van avançar anàlisis i conceptes de primer nivell en aquest àmbit. Personatges com Lluís Vicent Aracil. Francesc Vallverdú o Rafael Lluís Ninyoles van sorprendre la comunitat científica amb treballs que desbrossaven incògnites i aclarien realitats.
Es van fer familiars –i molt– durant aquells anys formulacions ben suggerents per entendre què havia passat en les societats amb dues o més llengües en contacte: bilingüisme, diglòssia, substitució lingüística, normalització, minorització, assimilisme, hibridisme… Aquestes aportacions deixaven en evidència descarnada els tòpis amb què durant segles s’havia justificat la denigració del català i la seua substitució pel català. Encara ara –mal senyal– resulta aclaridora la lectura, per exemple, d’Idioma i prejudici o de Conflicte lingüístic valencià, de Rafael Lluís Ninyoles. En un moment obert a totes les esperances i totes les ingenuïtats, el mateix Ninyoles es va aventurar a proposar solucions per a la coexistència dels idiomes que es parlen en aquesta península tan torturada a Cuatro idiomas para un Estado i a Bases per a una política lingüística democràtica a l’Estat espanyol.
Les observacions i les conclusions de Rafael Lluís Ninyoles també encara ara resulten ofensives per als partidaris de l’statu quo lingüístic actual espanyol: “Ideològicament, el bilingüisme ha estat la cobertura, aparentment neutra, de tot procés d’assimilació. Cap comunitat no passa d’un idioma a un altre per saltum mortalem. L’assimilació implica, precisament, una situació inestable en què el bilingüisme (substitutiu o diglòssic) sempre està present durant un temps més o menys llarg. I donades aquestes condicions, l’exaltació del “bilingüisme”, com a recurs polèmic, serveix per a racionalitzar i impulsar la substitució”.
Això ha fet exactament la portaveu de la Generalitat, la consellera Sílvia Paneque, quan proclama, sense vergonya, que “la protecció d’una llengua en cap cas ha d’anar en detriment de cap altra”. No es tracta de cap error. És una trampa. Un parany d’una tradició llarguíssima que només mira de mantenir i culminar la substitució lingüística. En el cas de dues llengües en contacte –que conviuen en desigualtat legal, social i ara demogràfica en un territori– l’avanç d’una –en parlants– comporta ineluctablement el retrocés de l’altra. Si disminueix l’ús social del català, augmenta el del castellà. Ho denunciaven tots els sociolingüistes catalans fa dècades i ho confirma ara cadascuna de les enquestes que es fan públiques. La consellera Paneque té la gosadia de pensar-se que els catalanoparlants més conscienciats es mamen el dit. I que la gent en general és idiota. Si el català es recupera i avança, senyora portaveu, el castellà retrocedeix. I a l’inrevés.
