La pandèmia que sembla que anem deixant enrere no ens ha transformat tant com alguns gurus preveien. La major part de la gent no ha traslladat la seva residència a l’entorn rural, ja s’ha deixat d’aplaudir i recordar els professionals de la salut, els carrers s’han tornat a omplir de cotxes i contaminació i les terrasses, tan necessàries per a la salut mental col·lectiva, han esdevingut, altre cop, el malson de la gent que hi té el seu habitatge a prop i que ha percebut tant o més soroll que abans del virus. Treballar des de casa no és la solució òptima per a moltes feines, per a alguns perfils psicològics o per a bona part de les personalitats empresarials, així que el passat s’ha fet present i aquí estem altre cop desitjant vacances envoltats de col·lapses, crits, fums i humanitat, emprant part important de la nostra vida conscient entre anar a treballar i tornar a casa. Si hi ha feina i si hi ha casa, clar.

El que sí ha succeït, segons posen de manifest enquestes sobre la satisfacció ciutadana amb els serveis públics, és que algunes tendències hi han cristal·litzat a partir de les consignes de teletreball que van venir de la mà del confinament: la teleassistència sanitària sembla vinguda per quedar-se en certes prestacions, i potser és l’exemple més paradigmàtic del que les noves tecnologies poden significar en el futur: menys relació humana, més necessitat de formació digital per evitar una bretxa en la gent més gran i més parametrització de les condicions laborals per evitar que deixant el presentisme no arribi la inacció. Ah!, i la professionalització en la direcció de l’administració pública, tal i com per exemple la demanava un estudi de l’Institut Ostrom de la primavera passada, sembla quedar per a una altra vida, estrangulada pels interessos dels partits, que hi amaguen en elles necessitats d’ubicació laboral de la seva gent.

Sense dubte ajuda la manca de competència que eventualment es pugui donar en els seus directius pel fet de no ser del ram, però tres factors poden amagar-se darrere aquesta realitat de la falta de contacte personal que s’ha generat fonamentalment en l’atenció primària, i que no es desdiu pel fet que les autoritats anunciïn que s’acabarà aviat: d’una banda, la tendència humana al mínim esforç, més comprensible per l’esgotament que sense dubte pateix aquest sector després de l’estressant col·lapse previ; de l’altra, l’increment de les necessitats de contacte humà entre la població que s’ha vist més aïllada, i finalment, l’interès econòmic d’optimitzar recursos evitant que en els centres d’atenció primària s’amuntegui gent que vol parlar amb algú o va a buscar una recepta, en el convenciment que seure-hi amb el metge o la infermera és de franc o un dret pel fet d’haver-ho pagat amb els seus impostos. Per a molta gent s’ha acabat el CAP com a substitutiu d’un centre social, i  per a altra comença el d’aprendre com manegar l’aplicació “la meva salut”.

Probablement es podria estendre aquest raonament a molts altres serveis públics, tot ells pous sense fons en el quals creixents necessitats de les persones voldrien veure reportat un nou dret o prestació en un univers on la política viu de dir que concedirà el que se li demana sense cap reflexió sobre la seva necessitat o conveniència. Si més no, l’efecte que això té sobre la nostra resiliència és negatiu: d’una banda genera frustració pel no obtingut i de l’altra, en el cas de que s’obtingui, una preocupant relaxació de la nostra atàvica tendència a l’estat d’alerta, un dels pilars on es sosté la nostra supervivència.

Nou comentari