Amb aquesta dicotomia de resolució aparentment molt senzilla, algú proposava fa poc deslligar el nus gordià de la identitat en una època d’immigració desenfrenada i multiculturalisme desbordat. Plantejada així l’alternativa, la resposta cau pel seu propi pes: ningú o sols un boig, o —i aquest era el sentit manifest de la pregunta— un fanàtic triaria la segona opció. Perquè, qui vol ser minoria podent disposar de la força numèrica i d’escreix gaudir de la fama d’inclusiu?
L’alternativa, però, és falsa. Cap minoria no esdevé majoria ad libitum. I els catalans, el subjecte col·lectiu interpel·lat per la pregunta, no es troben en cap cruïlla estadística on encara puguin decidir. Els catalans ja són minoria, i no pas allà on els confina la dependència política —al govern de l’Estat, a l’aparell judicial, a l’exèrcit, a l’alt comandament de la policia, al cos consular, als monopolis estatals, a les reials acadèmies, a les federacions esportives, als premis Princesa d’Astúries, a l’ONCE… Vagin sumant (o restant). En aquests llocs els catalans no és que siguin minoria, és que no hi són. Si se n’hi troba algun, mai és de manera remotament proporcional. No, els catalans no sols són minoria allà on ser-ne podria semblar natural; ho són al propi país. I ho són per primera vegada a la història. N’han esdevingut una en menys de mig segle. I aquesta condició inèdita, prenys de conseqüències, és molt difícil si no ja impossible de remuntar. Caldria canviar paràmetres de conducta molt acarrerats i confiar en una desfilada favorable dels planetes. Vull dir, en un repartiment avantatjós de les cartes quan la història les torni a barrejar.
Els desequilibris demogràfics no se solucionen amb crides a “eixamplar la base”, ni amb l’argúcia de rebatejar tothom català. Com diu l’expressió popular, això és fer-se trampes al solitari. El truc consisteix a invocar una identitat, la catalana, i tot seguit tapar-la amb un mocador per, vist i no vist, descobrir un colom o un conill orellut. Quan el torsimany és tan maldestre com Pere Aragonès, el passa-passa és transparent. Però si és més hàbil pot fer escola, com Jordi Pujol amb la definició de català que esdevingué article de fe per a un públic de badocs.
Pujol, que volia beure i bufar alhora, insistia en la importància de la identitat mentre navegava entre l’Escil·la genealògica (de pèssima reputació, tret d’un grapat de pobles exempts, com ara els jueus, els gitanos o els pobles dits indígenes) i la Caribdis d’una identitat administrativa, conjuntural per definició. A mig camí, doncs, entre la terra i els morts, entre l’espai i la història. Però en fer de la voluntat la clau de volta de la identitat, Pujol feu escac a la particularitat. No podia ser de cap més manera, perquè sense elements normatius la voluntat cau per la base. D’acord amb la fórmula consagrada, és català tothom que vulgui, o més exactament que digui ser-ne, ja que el mer fet d’identificar-se implica un acte de voluntat. Qui i amb quina autoritat pot posar en qüestió una afirmació de voluntat? El maldestre Aragonès en tenia prou de cridar l’atenció sobre el fet que no hi ha obstacles a salvar, ni condicions a complir ni fidelitat a jurar. El criteri és tan ample, el país tan obert, que no cal fer res per merèixer-lo. La catalanitat ha esdevingut automàtica, fins al punt que ja no cal ni voler-la, i gratuïta, perquè no val res ni en la forma ni en el fons. Així ho proclamava un president de la Generalitat en funcions.
Pujol ho havia disposat d’aquesta manera en no exigir cap peatge, cap ritual de pas, cap penyora de fidelitat com fan els països normalment constituïts. Pel cap baix podia haver substituït el requisit purament aspiracional de voler pel verificable de parlar. S’entén que en català. Aquesta condició d’integració comunicativa, tan previsible com inqüestionable en qualsevol societat endreçada, hauria aportat un mínim de concreció a la vaporositat de “que vulguin ser-ho” i conferit oficialitat efectiva a la llengua. És veritat que en un primer moment hauria dividit la població, i això no li convenia a Pujol ni electoralment ni en la seva relació amb l’Estat. El pal de paller havia de ser bilingüe i per raó d’aquesta necessitat, el gran encantador lloà insistentment la convivència —magnífica, exemplar— heretada de la dictadura mentre la llengua reculava indesinenter.
Establir dues línies d’educació discrecionals, amb una d’específicament catalana, hauria preservat el registre culte i l’ús de la llengua en un nucli influent de la població. Als anys vuitanta aquesta línia hauria tingut una forta capacitat d’atracció i hauria inhibit l’acusació d’imposició lingüística i de marginar la llengua de l’Estat, que hauria disposat de línia pròpia. Però Pujol optà per una línia única d’immersió en català que mai s’ha implementat consistentment i al final ha submergit tothom en la llegua dita comuna. I de retruc ha permès als tribunals aprofitar la malaptesa legislativa per restringir encara més l’exposició dels joves a la llengua catalana.
És ben senzill: perdent la llengua es perd la identitat. D’acord, la identitat, igual que les llengües, no és estàtica i després d’una en ve una altra. Però de res no serveix designar la nova amb el gentilici anterior. Tal com diu Julieta a la tragèdia de Shakespeare: “Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa amb un altre nom flairaria igualment dolça”. El nom no fa la cosa. O sí? Gertrude Stein va respondre a Shakespeare amb el famós vers: “Rosa és una rosa és una rosa és una rosa”, que se sol interpretar en el sentit d’haver-hi identitat entre la idea latent en el nom i la cosa invocada. Català és qui és català. I no cal donar-li més voltes. Ni fer tombarelles nominals. Al vers de Stein la primera Rosa es refereix a una persona que duu aquest nom. És a dir, que en qüestions d’identitat no és tant en Pere com en Berenguera. I com diu l’Evangeli (Mateu 6:27): “Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, podrà allargar d’un sol pam la seva alçada?”
Per més que s’hi esforcin, els catalans són minoria allà on un altre temps foren sobirans. I si no volen continuar fent-se trampes amb la identitat, precisament ara que poden invocar-la jurídicament sota la categoria de GOIP (grup objectivament identificable de persones) articulada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en sentència del 31 de gener del 2023, no poden derivar l’objectivitat del criteri col·lectiu a la subjectivitat individual. Perquè d’aquesta subjectivitat, que alguns consideren generosa, humanitària i moral, venen la impossibilitat d’identificar el català amb un mínim rigor i la sinistra política d’aclaparar els defensors de la identitat amb la terminologia més nociva de cada moment.
Els mateixos que desfiguraven la identitat catalana amb aquell constructe mitològic dels anys trenta i quaranta, el rojoseparatismo, ara invoquen un altre centaure amb la mateixa intenció. Són els espanyols-catalans, ço és els espanyols de nació i catalans de província, uns éssers d’espanyolitat substantiva i catalanitat adjectiva. Però quin subscriptor de la definició pujolista és capaç de sortir al pas d’aquesta mitificació? Qui s’atreveix a dir-li a algú que mai no ha parlat ni pensa parlar en català, que menysprea la cultura i la història del país mentre en reclama tots els drets i cap dels deures, qui li diria a aquest ciclop que, en tant que ell pren el nom de català en va, el ver nom de català és ningú?
D’acord amb la definició sòlita, la catalanitat no és verificable i no suma sinó que resta drets. Llavors, d’on ve la batussa intestina, d’una cruesa inoïda d’ençà de la Guerra Civil? Com s’ha arribat als actuals extrems de violència verbal, preludi de l’altra? Més pragmàtic i més civilitzat que cridar a destruir una part del catalanisme titllant-la d’extrema dreta seria definir amb alguna plausibilitat les obligacions, abans que els drets, que conformen la identitat catalana. Saber en tot moment què toca fer com a català, atenent l’advertència que “pels seus fruits els coneixereu”. Les obligacions de la identitat (la primera de la qual és preservar-la i la segona dignificar-la) són deures, ço és deutes efectius amb tots els qui han viscut ‘en català’, de vegades sacrificant-hi la vida. I són deures amb els qui l’han d’heretar, si els qui ara l’usufructuen no l’esparpallen frívolament.
Una comunitat nacional, com bé sabia Renan, no és un compòsit de raça, idioma, religió o geografia, factors que per si sols no constitueixen cap nació, sinó un llegat de memòries que conserven l’experiència dels sacrificis, el dolor i les pèrdues, però també els moments de grandesa d’un grup humà que s’hi solidaritza cada dia mitjançant un plebiscit silenciós. Un llegat que obliga a respectar la voluntat dels morts, tal com fan al Fossar de les Moreres tots els qui duen responsablement el nom de català. A Catalan is a Catalan is a Catalan is a Catalan. Al Fossar s’hi ha d’anar en devota unitat, car els morts que hi reposen no són de cap partit.
A William Wilson, una de les històries fantàstiques d’Edgar Allan Poe, s’hi narra l’aventura d’un estudiant a qui persegueix un altre en tot idèntic a ell. Aquest doble misteriós el segueix durant anys per tot Europa. No hi ha manera de fugir-ne, fins que una nit, en un ball de disfresses a Roma, Wilson l’apunyala causant-li la mort. En aquest moment, l’assassí s’adona d’un gran mirall que abans no hi era i hi veu reflectida la pròpia imatge sagnant, que en l’agonia li diu que s’ha mort ell mateix. La moral de la història és aplicable a la pulsió autodestructiva dels catalans, comprovable al llarg de la història. Però en la crida a destruir uns independentistes que potser ens recorden el costat negat de la identitat catalana, s’endevina la reversibilitat descrita per Poe. Així, quan uns milers de violents apedreguen i llancen ampolles a un grapat de gent que acompleix pacíficament el ritual d’honorar els morts en la diada patriòtica, el feixisme perseguit en la imatge d’altri demostra ser una projecció.
