Ahir parlava a la ràdio una de les representants de la confraria de Sagunt: aquesta on tampoc enguany han deixat les dones processionar, la de la Puríssima Sang del nostre Senyor Jesucrist. La dona explicava que ella veia que els confrares es negaven a la participació de les dones a la processó perquè “ja els estava bé com eren les coses”. A ells, deia, i a algunes dones també.
Va explicar que, evidentment, les dones fan part durant tot l’any de l’activitat de la confraria: que venen loteria per finançar-la, que cusen els vestits que ells es posen el dia de la processó, i no ho va dir, però potser, fins i tot, deuen ser dones les que netegen el local de la confraria aquesta.
Ho hem vist i sentit força, aquests dies: els confrares apel·len a la tradició per impedir que les dones processionin. “Tradició”, aquesta de “que els està bé com són les coses”, que vol dir “protagonisme”, “visibilitat”, “unicitat” i, si cal, fins i tot, violència per aconseguir-ho (que en aquest cas s’ha traduït en votacions on només tenen vot els homes).
Una mica més abaix de la geografia estatal, els legionarios han tret, cantant molt masculinament i amb una sola ma cada un, el Cristo de la Buena Muerte al carrer. Una altra “tradició” que no compta amb les dones, perquè és, també, i només, dels homes i per al món: perquè sigui el món qui els admiri a ells, els protagonistes, els visibles i únics.
Deixeu-me escriure que en veure’ls a la tele, tots caminant al compàs, amb aquelles galtes vermelles, i rostres d’estar enfadats, i aquelles samarretes fent panxa, vaig pensar i sentir un “uf, quina por!: no m’agradaria pas trobar-me ni a la meitat d’aquests, anant tots de festa una nit”.
Tant la processó de Sagunt com la de Màlaga són tradicions, sí: escenografies on els homes, sols, prenen tot el protagonisme i esperen tota l’admiració per sentir-se importants, homes. Escenografies on els cal, a ells, que les dones no hi siguin. Escenografies, a més, on els cal, a ells, que hi hagi espectadores dones. Escenografies, finalment, que resten valor a tot allò que ha passat fins a arribar-hi: a tota la feina prèvia de les dones.
Les processons de Sagunt i de Màlaga són coses de Setmana Santa, sí, però són el retrat d’allò que construeixen els homes, en el dia a dia, a tants d’altres llocs de la vida: una realitat imaginada on només hi són ells.
