L’esquema de manual de la política frontista espanyola es repeteix una vegada i una altra. La cançó de l’enfadós. La partitura només incorpora una variació: el to d’Alberto Núñez Feijóo, que és cada vegada més agre. El cap de l’oposició s’ha passat aquests tres darrers anys demanant la dimissió de Pedro Sánchez. Res més que això. I això és exactament el que fa ara, però amb renecs de més calibre. Fins a l’escarni i la vexació.
El nivell de l’ofensa ha pujat tant, que es fa difícil de preveure on arribarà Feijóo si Sánchez persisteix en la idea d’exhaurir la legislatura. L’únic recurs que Alberto Núñez Feijóo és capaç de perpetrar és l’exabrupte. Mestre de l’ofensa i l’amenaça.
La sentència del cas de les Mascaretes ha fixat fins on és capaç d’arribar una sala del Suprem en la cacera del president del govern espanyol. Sense disculpar l’actuació delictiva de l’exministre José Luis Ávalos, la pena decidida és desproporcionada, abusiva. L’exculpació de Víctor de Aldama marca un camí de delacions impunes que facilitarà la delinqüència patronal. La sala segona del Tribunal Suprem ha llançat un doble avís. El primer, perquè Sánchez tinga clar que la presó l’espera. El segon, complementari i combinat amb el primer, és una crida a la col·laboració ciutadana perquè li’l lliuren. Wanted dead or alive.
L’única incògnita que suscita tot això és desbrossar quin és el mòbil de l’excés judicial. L’arrel de la ira. Els jutges espanyols persegueixen el seu president del govern per roig o per separatista? Quan Pedro Sánchez va pactar amb Bildu i, sobretot, amb els independentistes catalans va desafiar les entranyes de l’Estat. Però potser la freixura ja s’havia sentit ultratjada quan el candidat socialista no va acceptar la derrota electoral i va reballar el PP a la paperera de la legislatura.
Si l’origen de la fel dels alts jutges espanyols no queda del tot ben definit, tampoc queda clar per què Sánchez aguanta totes les trompades sense suport parlamentari. Que la majoria del Congrés li haja demanat la dimissió i que convoque eleccions és una nimietat d’estricte caràcter simbòlic, perquè el dia a dia és molt més bèstia. Pedro Sánchez només es pot limitar ara a redactar decrets llei, una estratègia efímera que caduca al mes.
Per què Sánchez ha decidit aguantar llamps i trons admet diverses especulacions. Potser el president espanyol vol que Feijóo i el PP rebenten d’impaciència i de ràbia. Lloable propòsit que depèn de la cardiologia. Potser espera que una de les múltiples causes judicials que també arrosseguen els populars permeta corroborar en el present la cèlebre teoria de l’“I tu, més”. En aquest sentit, qui més podria alegrar la intenció del president seria Alberto González Amador, el nòvio d’Isabel Díaz Ayuso, investigat per frau fiscal, falsedat documental, corrupció en els negocis i administració deslleial. Seguint la doctrina Ábalos, li correspondrien 200 anys de presó. Però és dubtós que els jutges que segueixen aquest cas tan sucós hi posen el mateix zel que en els processos que afecten el PSOE, en virtut de la igualtat de tots els espanyols davant la llei.
Finalment, podria ser també que Pedro Sánchez s’haja cregut que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea avalarà la llei d’amnistia espanyola amb un redactat prou explícit perquè Pablo Llarena i Manuel Marchena se l’embeinen i permeten que tornen els exiliats catalans. A Madrid es diu –encara– que el retorn de Carles Puigdemont suavitzaria el to de Junts i permetria recuperar la majoria parlamentària en el darrer tram de la legislatura. Sánchez no deu tenir estudis en Exegesi. Els camells no entren pel fill d’una agulla, segons sant Marc.
A males –a males per a Sánchez–, els casos judicials del PSOE encara es complicaran i s’agreujaran més, els del PP es faran esperar i la justícia europea, tan benevolent amb les maldats dels estats membres, interpretarà la llei d’amnistia com si estiguera escrita en egipci meroític. Sense entendre’n res ni aclarir res.
Se’ns faran llargs aquests mesos, perquè Alberto Núñez Feijóo és capaç de superar uns insults tan bèsties com els que ha amollat en la darrera sessió de control. Com era allò del delicte d’odi que va estar tan vigent durant el Procés sempre contra els mateixos? No hi ha odi en l’actitud del cap de la rabiosa oposició? L’odi sempre s’aplica als mateixos i no es pot atribuir al líder del PP i a la seua cort insultaire.
