Fa temps que tot el que passa a la política catalana em recorda el que va passar fa 20 anys amb els tripartits i la reforma de l’Estatut. S’hi assemblen les dinàmiques electorals, les polítiques de pactes, els debats, els estirabots del president de Castella-la Manxa… absolutament tot. Com si l’únic que canviàs fossin els personatges.
Diuen que la història es repeteix sempre, primer com a tragèdia i després com a farsa. I dic jo que a vegades certs fets es poden repetir justament perquè sembla inversemblant que les conseqüències de repetir-les siguin les mateixes. I, de fet, resulta increïble que persones diferents repeteixin les mateixes equivocacions esperant que no els passaran factura. Però tots plegats, començant per Pedro Sánchez, tenen una notòria capacitat d’imitar els seus predecessors.
Ara mateix, estam assistint a la segona implosió d’ERC. El partit de Junqueras està començant un procés molt semblant al que va patir després d’investir Montilla. L’única diferència és que ara fa l’efecte que és més ràpid. Segurament passa perquè després de les dues escissions que va patir el partit de Macià i Companys el 2008 (els naixements de Reagrupament i Solidaritat) es varen arribar a creure que era impossible que els tornàs a passar el mateix.
ERC afronta el seu pròxim congrés amb quatre candidatures enfrontades, igual que va passar l’any 2008. I, com aleshores, les dues principals candidatures no són capaces de transmetre més que una descarnada lluita pel poder, sense gaires matisos ideològics ni estratègics. Són la tercera i la quarta, les que a priori tenen menys opcions de guanyar, que proposen canvis substancials en el rumb del partit.
Som, doncs, en una situació que dins i fora del partit semblava impossible. Qui hauria dit, quan el partit era una pinya al voltant de Junqueras, que els principals dirigents s’esbudellarien en públic per motius que poc tenen a veure amb l’estratègia política o el debat ideològic. La cohesió i la disciplina d’ERC quan les coses li anaven bé realment ens va fer creure que era una maquinària completament diferent de la de fa dues dècades. Però no…
És molt aviat per saber si la història acabarà igual, amb el partit escindit, però la primera condició (que sembli impossible) ja es dona. I les turbulències polítiques que viu el país són de molt alt nivell també. En tot cas, el que a mi m’interessa són les oportunitats i les amenaces que aquest procés intern d’un partit representa per al moviment independentista. Que de les dues coses n’hi ha.
La (segona) implosió d’ERC és per ella mateixa una oportunitat, perquè posa fi a la negra etapa de la rendició que han liderat els de Junqueras. I com tota etapa de canvis i turbulències afavoreix l’aparició de coses noves. En el seu moment, l’aparició de Solidaritat i Reagrupament va ser un revulsiu per al moviment, molt més enllà del seu discret o nul paper institucional. De fet, no varen arribar a condicionar la formació de majories al Parlament, però sí que varen empènyer amb força el discurs i l’activisme independentista. Això ho acabaria canviant tot.
La principal amenaça que representa la situació d’ERC ja l’hem començat a patir. I no és altra que la impossibilitat de formar majories independentistes. En efecte, la caiguda en picat d’ERC a les últimes eleccions, que no va significar un creixement de cap dels altres partits, és el factor que explica la majoria espanyolista del 12-M. I tot plegat suggereix que sense ERC o una força que ocupi el seu espai no es podrà recuperar el Parlament.
A Junts molts pensen que la implosió dels republicans els beneficia, i potser en termes estrictament autonòmics és cert. Però l’absència de rivals en el lideratge independentista s’està demostrant molt perniciosa per al moviment. Junts no té cap incentiu per sacsejar l’escenari polític mentre es beneficiï electoralment de la feblesa d’ERC. Ans al contrari, opta per una estratègia conservadora, fent discursos i pactes que s’assemblen als que abans feien els de Junqueras. I que ells criticaven, per cert.
És aviat per fer pronòstics, però si la segona implosió d’ERC ha de tenir uns efectes mínimament comparables als que va tenir la primera, benvinguda siga. Si vol ser una opció de futur, l’independentisme necessita canvis radicals, i per algun lloc han de començar.
