Allò que ha caracteritzat al llarg de la història la política espanyola és un verb: “aguantar”. Sempre genera admiració aquell que més dura en el poder. Poc importen altres atributs. Com que la lluita per assolir el comandament de l’estat és a vida o mort (ja veieu com les gasten el PP i Vox), aquell que aconsegueix mantenir-se, és enaltit pels seus com un heroi. Per assolir l’objectiu, no hi ha ni principis ni ideologies. Tot s’hi val.
Sánchez no és cap excepció al respecte. Són molts els catalans (només cal veure el tal Rufián) que li veuen totes les gràcies, simplement perquè resisteix davant les escomeses caníbals de les dretes “rojigualdas”. La seva concepció del poder és la mateixa que sobre la del porc: tot s’aprofita… fins les bicicletes. Què n’ha sortit?
Ahir, sense cap mania i desafiant els principis més elementals de ponderació i sentit comú d’un estadista, va atiar les protestes contra Israel a Madrid en la darrera jornada de la Vuelta amb les conseqüències que tots coneixem. Mentre feia això, el seu ministre de l’interior enviava milers de policies a contenir les mobilitzacions propalestines. Només una mentalitat pertorbada pot fer aquestes coses. Però… rai! Els que podrien substituir-lo comparteixen la mateixa psicopatia. La política espanyola és un gran frenopàtic.
Tot veient la campanya de les esquerres aquests darrers dies sobre la guerra a Gaza, no podia deixar de pensar que els governs espanyols sembla que vagin de “cruzada en cruzada”. Franco la va fer contra els marxistes, els maçons i els separatistes. El 2017 l’objectiu va ser l’independentisme català (“a por ellos!”) i ara és el torn d’Israel. No han superat l’edat mitjana.
Dins aquesta neurosi col·lectiva, la immensa majoria dels dirigents catalans són els escolanets dels Sánchez. Sense raonar gens ni mica quin ha de ser el paper més favorable per Catalunya en tot aquest conflicte, es deixen arrossegar acríticament i hem acabat substituint el “Free Catalonia” pel “Free Palestina”. No saben salvar el seu poble i volen salvar a altres. La nostra desgràcia és haver-los de suportar.
La millor recepta per tenir una nació sotmesa és fer-li creure que la causa de la seva llibertat és una cosa secundària, i que les injustícies i la fam al món són la prioritat. Com que no s’albira que això desaparegui en els 500 anys vinents, si continuem així, passarem a la història com uns bons samaritans i poca cosa més. Naturalment, Sánchez i Espanya ho saben. Ens han tornat a donar “la Vuelta”.
