Pedro Sánchez ha reculat i, cinc dies després, s’ha empetitit. D’una carta en la qual ha passat de denunciar “la dreta i la ultradreta” i l’estratègia de “judicialitzar” mentides i atacs injustificats en la seva escalada -sense escrúpols- cap al poder ha passat, sense que res no hagi canviat, a reclamar que “es mobilitzi” una difusa “majoria social” que ni tan sols ha definit. Pedro Sánchez va fer una passa cap enfora del règim derivat de la Transició i, ara, ha desfet el moviment sense anunciar cap mesura concreta que pugui fer front a una ofensiva de tal dimensió que ha fet trontollar fins i tot la presidència del govern espanyol.
Però aquesta rectificació només és un pedaç per allargar durant un temps la continuïtat de l’actual sistema polític madrileny. L’ofensiva immoral, visigòtica -l'”a por ellos” que tan bé coneix la societat catalana-, continuarà i s’intensificarà, al marge d’aquest moviment tàctic de Pedro Sánchez. D’això n’ha de ser conscient el mateix president espanyol, així que aquest “punt i a part” que ha anunciat, aquesta “regeneració pendent de la democràcia” a què s’ha referit, haurà d’implicar, per força, un programa de profundes reformes polítiques i institucionals que desemboqui en un nou règim, més democràtic i amb contrapesos suficients.
A partir d’aquí, l’independentisme ha de tenir una posició hàbil i rupturista. El PSOE ha entrat en la llista dels objectius de la constel·lació ultra, just darrere, cronològicament, de la repressió contra els independentismes basc i català i la conspiració de claveguera contra l’esquerra de l’esquerra espanyola. Més d’hora que tard el vell règim borbònic caurà -de cop o a trossos- i aquell serà el moment per obtenir, nítidament, els objectius permanents d’aquest país.
