No cal gaire més evidència per rubricar que sí, que Pedro Sánchez és molt viu. Potser no és un gran ideòleg, o un intel·lectual de capçalera, o un líder moral dels més rectes i impol·luts. Però astut, ho és una estona. Per a mostra, el botó de l’anomenada cimera progressista del cap de setmana a Barcelona. A la trobada s’hi ha aplegat les mines que ha descobert darrerament el president del govern espanyol; com a mínim tres mines que semblen inesgotables. Sembla obvi que si Sánchez torna a sumar una majoria a les properes eleccions, serà perquè les seves vetes li han donat or, argent i diamants per continuar al poder. Malgrat l’esgotament dels anys que porta fent malabarismes i dels escàndols que han sacsejat aquest mandat en curs.
La primera veta és la internacional. Sánchez ha reunit en una cimera una colla de dirigents d’esquerres, els quals no pertanyen a la Internacional Socialista ni a cap de les organitzacions mundials amb solera, i que per tant no tenen ni programa ni ideals en comú. Els agermana, això sí, el mateix rebuig cap a Donald Trump i la nova ultradreta mundial. Sense saber si els agermana alguna fórmula política, econòmica o cultural, tenen molt clar que han de dir prou al neofeixisme, i que això els atorga protagonisme i algun vot a les finques respectives. Lula del Brasil, Sheinbaum de Mèxic, Petro de Colòmbia, Orsi d’Uruguai, i el mateix Sánchez han presentat una espècie de Lliga progre ibèrico-americana que no necessita gaire teca real per sortir a les fotos dels diaris i gasetes de cada país.
Val a dir que la trobada ha tingut ben poc ressò a la premsa internacional, més enllà dels mitjans de cadascun dels països, rendits als respectius líders –als quals hi hauríem de sumar l’extra bonus de Ramaphosa de Sud-àfrica i Connolly d’Irlanda. Més enllà d’això, arreu del món hi trobem un silenci clamorós respecte al que s’ha dit i decidit a la cimera. Quasi no se n’ha parlat, més enllà d’algun estirabot insultant de Trump –que val el seu pes en or-, i alguna frase subordinada a les anàlisis internacionals sobre detractors d’Israel –que també es cotitzen a l’alça. Ben poca cosa més pel que fa a repercussions mediàtiques arreu del planeta. Bé, alguna no gaire positiva, com ara l’enèsima crítica oficial dels mexicans respecte a les passades barbaritats dels conquistadors hispànics.
Que la cimera hagi regalat un balanç essencialment retòric, i de consum domèstic, no és cap problema per a Sánchez. Ans al contrari; de fet, ell el que més buscava era la foto i la cantarella aquella que repeteix que l’home està guanyant estatura com a líder europeu –aviam, no ens enganyem, és l’únic líder d’esquerres europeu que encara s’aguanta dret-. Tot i que Sánchez inaugurés la reunió quan encara feia olor de politburó xinès, quan encara estem tots preguntant-nos com encaixa la defensa de la democràcia, lema de l’esmentada lliga trans-ibèrica, amb els acords signats entre Sánchez i l’aclamat i altament valorat sistema de llibertats de la Xina comunista de Xi. Tant és; si Pedro Sánchez estigués cercant la coherència, estaria a una altra banda i faria unes altres coses.
L’altra gran veta electoral de l’home és Catalunya o, per dir-ho amb més precisió, l’habilitat del personatge per entabanar i anestesiar el catalanisme, seduint des dels conservadors més prudents als independentistes més proverbials. No és gens casual que la cimera s’hagi fet a Barcelona, perquè si el PSC-PSOE vol sobreviure dignament, a aquestes altures, la regió metropolitana ha de ser necessàriament el seu gran viver de vots. Sánchez, que fa uns anys era expulsat a crits dels hospitals catalans, ara desembarca al nostre país com si fos el Messies redemptor de l’antifeixisme de barretina. El desmuntatge del Procés, l’amnistia a mitges, les negociacions amb somriures amples i resultats nuls… tot plegat demostra fins a quin punt la domesticació de les reivindicacions catalanes ha funcionat.
I lligant amb això darrer, és clar, la tercera mina que ha trobat el líder espanyol és riquíssim, i radica en el desgavell de l’esquerra alternativa a tot l’estat. Com que Sánchez és un viu, insistim, ha entès que l’esquerra de debò ha quedat avui ancorada en la retòrica, la fragmentació caïnita, les frases de protesta i els no passaran de fireta. I ho alimenta, mentre també alimenta el mantra de la unitat a la seva esquerra. Vedi, vini i vinci; l’home ha copsat el desastre que s’escampava a la seva esquerra, i hi ha trobat un win-win perfecte. Si s’arriba a crear alguna aliança roja que rutlli, ell pot acabar tenint un aliat important en seu parlamentària i, fins i tot, dins del govern. Ara, si tal criatura no funciona, cap problema, perquè llavors es podrà menjar tot solet els vots desencantats dels revolucionaris de taverna, aquells que pensaven que l’antifeixisme era una amenaça prou important per posar-se d’acord.
En la confluència de les tres mines que ha trobat Sánchez, s’hi troben molts catalans; internacionalisme progre, catalanisme esgotat i frontpopulisme d’esquerres. No és tan inexplicable l’adhesió de molts actius polítics, sobretot de l’àmbit dels Comuns i d’ERC, a la triple aposta del minaire Sánchez. Però això ja donaria per a un altre article. Aquest es volia limitar a un paio molt llest.
