Pedro Sánchez és un oportunista simpàtic que només pensa en el present. El món comença a cada moment, sense memòria, i pel que fa al futur, qui dia passa –en el poder- any empeny. Per això la seva trajectòria política està plena de contradiccions: avui diu una cosa i demà pot dir la contrària, segons convingui a les seves necessitats de present. I quina és la seva necessitat de present? Doncs sobreviure. Tirar la pilota endavant i quan torni a caure ja veurem què en fem. Potser exactament el contrari del que hem fet fins ara. Potser el mateix. No hi ha continuïtat ni visió de futur, sinó estratègia de supervivència. Això sí, en aquesta estratègia és un mestre. I llueix especialment quan van mal dades, quan va perdent. Llavors és audaç i imaginatiu, capaç de jugar grans partides amb males cartes. És president del govern sense haver guanyat les eleccions gràcies a una majoria d’investidura que els seus adversaris qualifiquen de Frankenstein, absolutament inimaginable i que s’aguanta amb pinces. Però en aquest moment concret, en aquest present –en altres anteriors ha estat diferent i si n’hi ha posteriors encara en veurem de més estranyes- les pinces que l’aguanten són els diversos electorats amb projectes socials i nacionals diferents i fins i tot incompatibles però que coincideixen en el justificat recel davant de la possibilitat que governi una dreta espanyola cavernícola, sociològicament franquista i a qui el desastre històric d’Aznar (que Ayuso intenta perpetuar) va condemnar a governar només amb l’extrema dreta explícita, dins o fora del PP.
Aquest oportunisme del supervivent que dispara en totes direccions segons li convé fa que Pedro Sánchez tant pugui prendre decisions, per carambola, de gran estadista, com que cometi errors gravíssims en l’exercici de les seves funcions, amb conseqüències funestes per al seu país (i, ai las, també per al nostre). Com en aquell vell acudit en què algú se sorprèn que un caçador inepte abati força peces: no és estrany, li responen, si dispares en totes les direccions, acabes sempre encertant-ne alguna. Fent de la necessitat virtut, Sánchez ha hagut de fer passos –sovint tramposos, impostats i tebis- de reconeixement de la realitat catalana i de rebaixa de la intensitat de la repressió, que podrien formar part d’una política d’estat intel·ligent per construir una Espanya una mica diferent, però que duren el temps que a l’oportunista li dura la urgència. Abans havia fet tot el contrari i demà passat ho pot tornar a fer, sense despentinar-se. Però, d’altra banda, en altres qüestions i especialment en política exterior, la necessitat de fer gestos ideològics propagandístics li ha fet xutar contra la porteria dels interessos objectius de l‘estat espanyol que ell hauria de defensar, i que de vegades coincideixen amb els de la seva ciutadania, catalans inclosos.
Ara, acorralat per una corrupció que no és moralment només un finançament irregular del partit (hereva d’una legislació hipòcrita que prefereix que les coses passin per sota la taula que no pas per damunt i a plena llum i amb el control de l’opinió pública), sinó una sòrdida pel·lícula prostibulària i per una considerable ineptitud en la resolució dels problemes de fons de la ciutadania, aquest Sánchez a qui no li importa res del passat i del futur només li importa continuar manant (perquè amb la paella pel mànec es veu capaç de vèncer tots els obstacles) ha decidit enfrontar-se a Trump i negar-se a incrementar la despesa en defensa tal com se li demana. És el gest d’un pacifista convençut, d’algú que creu que no hi ha amenaces reals per al món occidental, o d’algú que pensa que els Estats Units tenen l’obligació de pagar eternament la defensa d’Europa per què externalitzant la despesa de defensa els europeus podrem mantenir la superioritat moral del nostre estat del benestar? Pot ser que aquest sigui, d’una manera o altra el seu discurs. Però veient la trajectòria del personatge, costa de creure. Sánchez només pot anar a unes eleccions, ara o més endavant, amb una cuirassa: jo soc l’anti Trump, l’únic que s’hi enfronta. I, per tant, m’heu de votar, perquè si no us governaran els amics de Trump. I això davant de la mitja Espanya que està convençuda que és d’esquerres (si més no en el món de les paraules) i que ha heretat un antiamericanisme primari de la guerra de Cuba –“tingueren la culpa els americans”- i dels poemes de Rubén Darío, pot ser que funcioni. No és una carta segura, però no en té cap altra. Perill, que ve la dreta, ha estat sempre la principal aportació a la teoria política del socialisme espanyol. I la figura extravagant de Trump, sumada al pòsit de menyspreu pels Estats Units i de germandat retòrica, barroca i contrareformista amb el populisme llatinoamericà, pot fer que aquesta consigna gastada de tant fer-la sevir encara funcioni una altra vegada.
En altres paraules, tot aquest xou de Pedro Sánchez de confrontació amb Trump i de resistència a apujar el pressupost de defensa és pura política interna. En primer lloc, una necessitat de donar peixet retòric als seus socis d’investidura, que aquests sí que no veuen amb bons ulls un increment de la despesa en defensa, uns per tradició antimilitarista, uns altres perquè només poden veure amb recel que s’engreixi un exèrcit espanyol que històricament ha estat el que ha estat i ha servit per al que ha servit. Però sobretot aquest xou és política interna perquè és pura i simple campanya electoral. Voteu Sánchez que és el líder mundial de la confrontació amb Trump des d’una democràcia i, per tant, que és el que ens deslliurarà de les males dretes (després cal demostrar que totes les dretes són intrínsecament nefastes). Oblideu Cerdán, Abalos, Koldo, Rodalies, l’habitatge, la gestió de la política d’immigració… Oblideu fins i tot, espanyols, això de l’amnistia. Voteu en una clau senzilla, emocional i fàcil d’entendre: o Sánchez o Trump. Sánchez és el superheroi de l’esquerra planetària que s’enfronta al supermalvat. Un tebeo.
El problema a llarg termini –un termini que a Sánchez li importa un rave- és que aquests gestos per al consum intern tenen conseqüències. La principal, que Espanya està sortint a marxes forçades del marc occidental. No de Trump, d’occident, que no és el mateix (de vegades el contrari). La necessitat de revisar la política de defensa és percebuda pel conjunt del món occidental. La necessitat que Europa tingui un paper internacional més important i, per tant, que no depengui per a la seva defensa només dels Estats Units, és compartida i entesa per tota Europa. La política de Sánchez al Pròxim Orient, tan excèntrica i sorollosa, va directament en contra dels interessos econòmics, comercials i de seguretat espanyols. Va, allunyem-nos d’occident, per guanyar les pròximes eleccions. Per anar on? Per costar-nos a la Xina? Per simpatitzar amb l’Iran dels aiatol·làs? Per ser la referència dels populismes llatinoamericans? És el que li convé a Espanya? És el que convé als interessos més tangibles dels ciutadans espanyols? Potser sí que a l’independentisme català li pot convenir aquesta deriva tercermundista de Sánchez, perquè afebleix Espanya per sobreviure ell, però resulta que en algunes coses el sanchisme fa que Catalunya sigui la punta de llança d’aquesta deriva: parlant del Pròxim Orient, fa prendre a les institucions catalanes actituds radicals i excèntriques que no prenen les institucions espanyoles que governen… Sánchez contra Trump no és una confrontació ideològica sòlida, de fons, de visions de futur i de projectes polítics. És un eslògan. L’eslògan d’un oportunista contra un altre oportunista.
