Demano perdó d’avançat: per a emmarcar adequadament el que segueix potser el lector ha d’entendre els enormes canvis i la dislocació que s’han produït en la política espanyola des que, fa mes i mig, es van conèixer els impossibles resultats de les eleccions del 23 de juliol. El fet que, com vaig comentar aquí dies abans que El Món ens donés unes generoses vacances d’agost, fos Puigdemont qui, en realitat, va guanyar els efectes d’aquests comicis, ha trastocat la política estatal fins a un punt inimaginable: el govern espanyol en funcions, l’oposició, els partits nacionalistes, han virat diverses vegades en els seus plantejaments, a la recerca d’alguna mena de solució que eviti repetir unes eleccions generals que, de nou, podrien no servir per a desbloquejar el pèrfid bloqueig que pateix –des de fa ja nou anys— la política espanyola.
La lluita pel poder és implacable. Però l’únic que no vira aquí és Vox, a qui, no tan en secret i malgrat els pactes autonòmics, els del Partit Popular acusen de ser els culpables de no haver aconseguit pel PP una victòria fins al nombre d’escons que els ‘populars’ necessitaven per a conformar una majoria de govern. Si les eleccions es van centrar en gran mesura a Catalunya, en primer pla de l’actualitat de tot l’Estat, per a res va ajudar al PP que els d’Abascal, dies abans de la marxa a les urnes, anunciessin que, si PP i Vox guanyaven les eleccions, entrarien gairebé a sang i foc a Catalunya, amb l’espasa implacable del 155 en mà.
Feijóo llavors no es va atrevir a mostrar la seva discrepància amb el seu ‘soci’, i Abascal segueix en aquestes, ara plantejant una querella davant el Suprem contra la vicepresidenta Yolanda Díaz pel ‘delicte’ (presumpte, molt presumpte) d’haver anat a Brussel·les a parlar amb Puigdemont. Coses com aquesta, que, per cert, no prosperaran en cap tribunal, és clar, són les que fan que el primer candidat a la investidura d’aquí a dues setmanes, Alberto Núñez Feijóo, aparegui aquests dies com desdibuixat, segur de la veracitat del comentari que assegura que, qui no guanya o no té una àmplia influència a Catalunya, difícilment podrà governar en el conjunt de l’Estat.
Aquest ha estat el primer efecte del 23-J: el guanyador de les eleccions és el perdedor de les ‘post eleccions’. Feijóo ha arribat fins a plantejar-se una ‘peregrinació’ (almenys telefònica, clar) cap a Puigdemont, a veure si li convencia que donés suport a la seva candidatura. Un gest ridícul del qual ja s’ha penedit, diu que després de conèixer els plantejaments del president de la Generalitat a l’exili dimarts passat en la seva declaració pública a Brussel·les (perquè què esperava que digués Puigdemont?). Avui, els inquiets dirigents del principal partit nacional d’oposició caminen polemitzant ja sobre si Feijóo és el seu home o cal rellevar-lo, en una operació caïnita que seria, clar, un suïcidi a curt termini.
Una vegada descartada la possibilitat que Feijóo, si Junts no ho avala, que no ho avalarà, sigui president, queden dues opcions: o anar a unes noves eleccions (també això depèn principalment de Junts, per descomptat) o que Pedro Sánchez sigui investit amb el ‘sí’ des de Waterloo i des de la seu d’Esquerra. I aquí és on ve l’‘operació escac-mat’, que, ara com ara, no deixa de ser més que un simple debat intern en les esferes del poder socialista-Sumar. Perquè el ‘moviment’ de Yolanda Díaz s’ha convertit en l’avançada del PSOE, en una partida d’exploradors als quals s’envia a terrenys perillosos, a entrevistar-se amb l’‘escapolit’ (sic) de Waterloo, o a defensar sense fissures la constitucionalitat de l’amnistia per sobre de les mateixes tesis que encara no s’atreveixen a esgrimir obertament des de l’Executiu central.
Insisteixo al lector: tingui en compte que el que a continuació segueix és fruit de l’immens formiguer que és la política nacional, en un Madrid, ”escullera de les Espanyes”, que es deia abans, que és un immens cenacle, una gran tertúlia, on corren com a llebres les hipòtesis més absurdes. O més encertades, que mai se sap, perquè per aquestes terres la vida (política) dona moltes voltes. I hi ha molta gent espantada davant la constatació que el govern espanyol central en funcions… No funciona, valgui l’aparent contradicció, fins al punt de no haver-se assabentat, ni els malfadats serveis secrets tampoc, de la ‘presa de control’ de l’estratègica Telefónica per l’Aràbia Saudita. L’Executiu de Sánchez només pensa ara en la seva supervivència, i això impedeix una correcta reflexió sobre bastants temes crucials i una atenta observació del que està passant davant els teus nassos.
Per això, a Sánchez li demanen no pocs en el seu partit un cop de timó. Que aclareixi les coses. Començant per com aconseguiria l’‘aprovació’ d’una àmplia amnistia, la constitucionalitat de la qual, o no, que la seva conveniència, o no (jo no crec que sigui constitucional sense embuts, però que sí que podria ser molt convenient), està despertant una enorme polèmica que afecta de ple també als jutges, que quina tensió es percebia en l’obertura de l’any judicial, i a la mateixa Prefectura de l’Estat: en els pròxims dies, en els quals les hemeroteques es desempolsaran, serà molt citat aquell discurs de Felip VI després dels successos de l’1 d’octubre de 2017, ja veuran.
A sobre, és segur que una llei d’amnistia, en el cas que pogués posar-se en peus en un mes, com exigeix Junts, serà boicotejada en un Senat amb majoria absoluta del PP, i trobarà una feroç resistència en membres del Tribunal Suprem, indignats davant la ‘desjudicialització’ que s’exigeix per a la política respecte de Catalunya. L’aparent tranquil·litat de Pedro Sánchez en les seves aparicions públiques –ara està davant el G20 a Nova Delhi—no aconsegueix dissimular la seva inquietud davant l’enorme DANA política que s’està aixecant. Alguna cosa ha d’ocórrer, perquè aquesta situació, òbviament d’enorme anormalitat, potser no pot prolongar-se, qui sap, ni fins a la primera sessió d’investidura, la de Feijóo, el pròxim dia 26.
I què és el que pot ocórrer? Aquí entra la tesi de l’escac-mat, que des d’alguns àmbits minoritaris socialistes que fan costat a Sánchez –ha perdut el suport de bastants ex, des de Felipe González i Alfonso Guerra fins a Ramón Jáuregui i Jordi Sevilla, sense comptar, clar, als quals ja ni remotament podria qualificar-se com a socialistes, encara que continuïn pretenent ser-ho—s’està plantejant: i si Sánchez, davant l’allau que se li ve damunt, acabés anunciant que l’‘amnistia-expressa’ és massa complicada, que cal reflexionar sobre això i mantenir un respecte a la Constitució abans de res? S’especula amb la possibilitat, que no probabilitat, que el president-secretari general convoqui una consulta entre la militància, una consulta que els seus resultats a mi em semblen, en aquests moments, incerts o, almenys, gens unànimes.
I si, invocant el seu ‘sentit de l’Estat’, amb o sense consulta a les bases, iniciés una prudent retirada per a ‘resignar-se’ a unes eleccions que està segur de guanyar, vist com està, de feble, l’oposició? Ho he sentit en algunes boques amb unes certes responsabilitats, i pot ser una dada més per a explicar l’apartament de l’‘antinacionalista’ Meritxell Batet de la presidència del Congrés i fins de la política: Sánchez necessita una gran capacitat de maniobra davant els nacionalismes i un control de la Cambra Baixa davant qualsevol eventualitat. I les coses amb Batet no marxaven com la seda, precisament.
Quedi clar que no crec que sigui aquesta la tesi que triomfarà en la cocció de la marmita de la Moncloa. Penso, coneixent la trajectòria de Pedro Sánchez, que el resilient president (en funcions) del govern espanyol es mantindrà en les seves conegudes actituds, que no reculen mai, que no admeten la menor autocrítica i que es fien sempre en la seva bona sort i en una audàcia gairebé sense límits, més que en plantejaments teòrics de més alts vols.
És a dir, que el més probable és que, fracassada la investidura de Feijóo –si és que no hi ha sorpreses abans, que aquí, al país dels sobresalts, res pot descartar-se–, el Rei, de manera més o menys renuent, encarregui a Sánchez que formi govern espanyol. I que ell, clar, accepti. I aquí és on començaria de bo de bo la negociació amb Waterloo, que la Moncloa creu tenir gairebé –gairebé— assegurada a favor seu.
Així que Sánchez té dues possibilitats d’escac-mat a les seves mans: una, la renúncia a seguir endavant amb la seva ambiciosa ‘marxa cap a la normalització en les relacions amb Catalunya’, declarant que, per responsabilitat d’Estat i veient el panorama nacional, així com la feblesa de l’oposició, anunciant que desisteix a tractar d’‘acontentar’ a Puigdemont i obrint la porta a unes noves eleccions i a una etapa política diferent. Dos, la hipòtesi que, des de lluny, sembla la més probable, que tot segueixi endavant, aconseguint una ràpida amnistia potser amb un altre nom, possibilitant així la investidura de Sánchez, amb totes les seves conseqüències i un ràpid retorn a Catalunya de Puigdemont, a qui se li atribueix un desig de concórrer a les pròximes eleccions per a la Generalitat.
Una de les dues coses, per descomptat, ha de succeir. Ja dic, excepte noves sorpreses majúscules, que ningú, ni Sánchez, l’home que creu que controla el tauler d’escacs –tal vegada Puigdemont és l’únic que té la majoria de les regnes, i de les fitxes, a la seva mà–, podria avui preveure.
