En poques setmanes hem vist més moviment al Regne Unit del que havíem vist en dècades. Diguem d’entrada que tot ha passat sense generar cap crisi de fons; ningú no ha imaginat que la democràcia britànica s’enfonsaria en un pou de descrèdit. Això fa pensar, una vegada més, com n’és de sòlid el sistema parlamentari que, amb tots els alts i baixos que vulguin, aguanta com una roca des de temps antics. Però havent dit això, cal admetre també que les illes britàniques no ens tenien acostumats al carnaval que hem presenciat en les darreres setmanes.
Fa un temps, el 10 de Downing Street era un lloc reverenciat; els turistes s’hi acostaven per fer-se fotos davant aquell portal modest i, alhora, símbol de pedigree polític. En aquella casa els mandataris eren seriosos, eren escrupolosament democràtics, i fossin del partit que fossin, gastaven una modèstia que els feia admirables arreu del món. El sistema britànic era sinònim de mesura, calma i aplom, del Keep calm and carry on que tant havia caracteritzat la flegma anglesa durant les guerres mundials. Ningú no s’imaginava que en pocs dies volarien pels aires tots aquells estereotips que havien costat tant de construir.
Ningú no s’imaginava un home com Boris Johnson, estrafolari i del tot immoderat, al capdavant de la nació més moderada de la Terra; però el cas és que va irrompre en el panorama, i va prendre decisions del tot sorolloses com el Brexit. Ningú no s’imaginava un premier del Regne Unit caient envoltat d’escàndols sobre festes i borratxeres, com si es formés part d’un vulgar grup de batxillers de vacances a Benidorm. I ha passat. Ningú no creia que la seva successora (una dona, la tercera en el càrrec) seria la primera ministra més efímera de la història. I encara menys que, passada l’alenada passatgera de Liz Truss, arribaria un home d’origen indi a comandar els destins de l’antic imperi de Sa Majestat.
Val a dir que Rishi Sunak no és un gandhià de casta rebel ni cap enemic del poder britànic. Tot el contrari, és un perfecte representant de la City, amb una fortuna que rivalitza amb la de la monarquia anglesa, i amb idees fortament conservadores sobre el funcionament dels mercats. Per acabar de complicar la història, s’ha posicionat en contra d’obrir les portes a la immigració, quan ell clarament és fill d’immigrants recents i la seva dona ha estat acusada d’explotar la nacionalitat índia per evadir les seves obligacions. Això a la part del món on encara s’usa amb massa alegria el genèric paki com a insult racista contra tots els que arriben de l’Àsia.
Tot plegat, amanit amb la defunció d’Elisabet II, la sobirana més longeva de la història britànica, oferint un perfecte contrapunt a la primera ministra més efímera del regne. No era poca cosa com a cirereta del festival; les exèquies de la persona que més havia encarnat la manera anglesa de viure, l’interminable vodevil de les seves despulles passejant per tota la verda geografia d’Albion. Ha estat un adeu molt sentit a aquells vestits de colors indiscrets i aquells barrets cridaners que feien passar desapercebuda la discreció més important, o sigui la discreció política. Afegim-hi un sempre polèmic successor, aguantant tota la pompa fins que arriba, si és que arriba, a vestir la corona com a Carles III. Mentre Escòcia torna a anunciar que vol marxar i ves a saber quant triga a plantejar-s’ho Irlanda del Nord.
Com dèiem al principi, potser tants daltabaixos haurien fet trontollar els fonaments d’altres sistemes polítics. En el cas de la Gran Bretanya, ens enfrontem a un sainet especialment mogut, com si la política d’allà hagués viatjat a latituds napolitanes. Però ara podem comprovar com de nou, davant la maltempsada, s’imposa l’aplom de gent i d’institucions que es veuen prou fortes per aguantar el més dolent dels acudits.
4
3
