S’acaba el neoliberalisme? L’historiador nord-americà i professor de la Universitat de Cambridge Gary Gerstle, considera que sí. Al seu llibre acabat de publicar, “Auge i caiguda de l’ordre neoliberal” percep que aquest ja sembla col·lapsar, perquè comença a ser percebut com a poc útil per part de les elits. Més enllà de les seves conclusions-opinions (qui això escriu, que és del mateix gremi, vaig fer vot d’escepticisme) l’interessant del seu extens i documentat volum és el de la revisió d’alguns conceptes exposats. Gerstle, a l’hora de definir el neoliberalisme, així com el seu sistema predecessor, el “New Deal” o keynesianisme, fa servir el terme “ordre”, que significa com a una assumpció unanimista d’unes determinades cosmovisions, consensos i pràctiques. Això vol dir que, en termes polítics, més enllà de ser de dretes, d’esquerres o de centre, s’accepta un determinat terreny de joc que no pot ultrapassar-se. Malgrat que odiaven Roosevelt, republicans com Dwight Eisenhower, acceptaven les polítiques de benestar, regulacions econòmiques i laborals o principis com la progressivitat fiscal del New Deal que van dur a 30 anys gloriosos de creixement i convergència social. Per contra, demòcrates com Obama o Clinton, no només acceptava el llegat del president Reagan, sinó que competien amb ell per veure qui feia més desregulacions i retallades fiscals als més rics, pot aprofundir en l’estancament econòmic que produïa -en definició del premi Nobel Joseph Stiglitz- la gran divergència social; enriquiment dels més rics, empobriment de les classes mitjanes i baixes. En altres paraules, que el neoliberalisme acabava essent una hegemonia política, econòmica, psicològica. I que qüestionar-lo implicava una dissidència revolucionària.
Altres consideracions importants sobre aquest llibre consisteix a descriure històricament el neoliberalisme, instaurat com a ordre mundial fa mig segle, a partir de les seves propostes aparentment contradictòries, a la pràctica complementàries. Per exposar-ho de manera entenedora, Gerstle proposa dos moments i dos estils neoliberals. El primer, el més Reaganià o thatcherista, vinculat als economistes neoclàssics com Milton Friedman, tenia un component neovictorià: retirada de l’Estat de l’esfera pública, llibertat per als negocis, i a la vegada, una dimensió moral conservadora i tradicionalista. “No existeix la societat: existeixen els individus i les famílies” que deia Margaret Thatcher en una de les seves afirmacions més citades. El segon, que podríem considerar neoliberalisme progressista o cosmopolita provenia del món hippy, del maig del 68, amb una dimensió tant o més liberal i desreguladora, i a la vegada molt més agressiva que els seus oponents. Per entendre’ns, és el neoliberalisme estil Steve Jobs: informalitat indumentària, aparença de llibertat personal (i retòrica d’autoajuda), amant de la diversitat (sexual, cultural) i, a la vegada, implacabilitat empresarial, desregulació en els àmbits més íntims com la família o la vida personal. A tall d’exemple, les grans empreses tecnològiques poden tenir tobogans, taules de pícnic i hamaques a l’oficina. Ara bé, no se t’acudeixi constituir un sindicat, no demanis permisos de maternitat o vacances, no exigeixis equilibrar els ingressos entre les astronòmiques diferències de directius i treballadors. Si bé el neoliberalisme neovictorià va arribar a trinxar les estructures socials colonitzant espais abans reservats a l’estat com la salut o l’educació o els serveis públics (i causant un gran patiment material), el neoliberalisme progressista ha arribat a privatitzar l’ànima humana fabricant una mena de “nou home neoliberal”, que fa de cada persona un empresari de si mateix, que no dubta a dissoldre les famílies, que fa propostes com els “ventres de lloguer”, el transhumanisme o una mena de gènere a la carta, que parteix d’un individualisme extrem, i que causa un gran patiment espiritual.
En bona mesura, aquest doble neoliberalisme és el que hi ha al darrere d’aquesta mena d’epidèmia que es constata actualment de malestar emocional. La dissolució dels llaços comunitaris, i més enllà, de les pròpies estructures familiars en base a un individualisme extrem normalitzat en les exhibicions quotidianes a les xarxes socials, n’és responsable. A la descomposició social ja constatable a la dècada de 1980, hem d’afegir la descomposició de la mateixa condició humana a partir de la conversió de les persones en empreses, que d’acord amb aquesta no-moral capitalista desregulada, empeny a competir els uns contra els altres des de la més absoluta de les solituds. Un joc on pocs poden ser els guanyadors i la gran majoria sempre perden.
Gerstle identifica cert esgotament de model. Les elits –i Donald Trump en seria un clar exponent– han arribat a la conclusió que les deslocalitzacions han estat un mal negoci. Traslladar la fabricació de tota mena de béns, i de productes estratègics com els microxips, a la Xina, deixa en una situació d’extrema vulnerabilitat a la major part de països occidentals. Termes com “proteccionisme”, anatema de la religió neoliberal, han començat a ser normalitzats entre els dirigents polítics de tots els espectres ideològics. De fet, el gran guanyador global d’aquest segle ha estat la Xina, que ha utilitzat els mecanismes del capitalisme neoliberal com a una tàctica puntual per guanyar posicions, mentre la seva estratègia es fonamenta en l’intervencionisme i la planificació estatal a llarg termini per assolir objectius geopolítics. El pragmatisme xinès s’imposa al dogmatisme neoliberal. I ja comencem a veure’n els resultats.
D’altra banda, i en això el professor de Cambridge posa el dit a la nafra, bona part de les crisis econòmiques que han caracteritzat les darreres dècades (i han condemnat les generacions més joves a una vida precària), han estat precisament el fruit d’aquests axiomes que han constituït la teologia neoliberal: inhibició pública, primacia de les inversions privades, barra lliure de beneficis empresarials, adopció de l’especulació com a principal motor de creixement… que s’ha traduït en bombolles financeres que han deixat malmeses i vulnerables els alumnes de Milton Friedman, Friedrich von Hayek o Ludwig von Mises. Ho vam veure en les crisis asiàtiques i llatinoamericanes de 1997-1999, el crash de les punt com a principis de segle, o l’esclat de la bombolla immobiliària associada a la crisi financera de 2008-2012. Tanmateix, i com destaca Gerstle, aquesta concatenació de recessions, derivades per exemple del culte al lliure comerç i les onades de deslocalitzacions que van devastar regions senceres han acabat tenint unes conseqüències humanes i socials, difícils de revertir. L’autor ens exposa el cas ben conegut de la devastació del Rust Belt, l’antiga zona industrial avui desertitzada dels Estats Units, que ha comportat una epidèmia de drogoaddicció, alcoholisme, desestructuració familiar entre la classe treballadora blanca que comporta problemes de salut pública inimaginables, com ara l’increment exponencial de morts prematures, entre els 40-50 anys de molts homes blancs als Estats Units així com una caiguda en l’esperança de vida. Un fenomen, per cert, que coincideix amb el que va passar amb la dècada posterior a l’enfonsament de la Unió Soviètica, entre 1989-2000.
Així, l’historiador nord-americà considera que estem vivint en un moment de decadència i descomposició de l’ordre neoliberal, que ell identifica també amb certes actituds polítiques de l’esquerra nord-americana i l’influx de polítics com Bernie Sanders i l’eclosió de moviments com Occupy Wall Street. Trobo Gerstle massa optimista. Servidor de vostès ho posaria en dubte i veu en ell més desig que realitat, tot i que admet que ens trobem en un moment de transició, que com totes les transicions, poden resultar fonts d’inestabilitat i perill. I no necessàriament el que hagi de venir a partir de 2030 ha de ser millor. En primer lloc, perquè el referent positiu en el qual ens podríem emmirallar, l’esperit del New Deal o les polítiques keynesianes de la reconstrucció posterior a la Segona Guerra Mundial, comptaven amb un moviment obrer ben organitzat i amb una agenda política clara i coherent. Segon, perquè el nivell de danys a les estructures socials i al propi concepte d’humanisme ha estat prou profund i l’individualisme extrem prou interioritzat perquè hi hagi certs riscos de guerra civil, com ja és constatable als mateixos Estats Units, o com s’expressa el malestar en forma d’extrema dreta arreu d’Europa, especialment a les regions orientals. Hi ha, a més, massa inconsistència en allò que una vegada va ser l’esquerra, avui amarada de palla woke i esperit d’una teologia new age incapacitada per elaborar una alternativa humanament justa i col·lectivament viable. A més, en aquest darrer mig segle s’han incrementat tant les desigualtats (econòmiques, encara que també polítiques, culturals i educatives) que veig pràcticament impossible un nou ordre acceptable per la majoria. En altres paraules, al llarg de la història, la fi d’un determinat ordre injust no necessàriament pot ser reemplaçat per un altre de millor. Ans al contrari, les desigualtats són tan extremes, i les demandes de seguretat tan importants, que no descartaria una mena de nou sistema de caràcter feudal. Potser ja ens hem anat acostumant a la destrucció dels mecanismes d’igualtat d’oportunitats o de mobilitat social. I, com ens expliquen les idees de Klaus Schwab sobre la quarta revolució industrial, la revolució tecnològica pot deixar fora de joc a quatre cinquenes parts dels vuit mil milions d’habitats que potser s’estimen poc, malgrat que s’han multiplicat massa.
