Juliol de 1945, eleccions al Regne Unit. Hom dona per segura la victòria del partit conservador de Winston Churchill perquè el seu líder és qui té l’aurèola d’haver guanyat la guerra. Però el partit laborista de Clement Attlee s’imposa per la majoria més àmplia en la història d’aquelles votacions. Els conservadors perden 197 escons i els laboristes en guanyen 239. La sorpresa és monumental. Com va poder passar?
Gairebé tothom es posa d’acord en el fet que els britànics van considerar que Winston Churchill era qui millor els podia dirigir en la guerra, però no era el més adient per gestionar la pau. En el notable sentit polític d’aquell poble, sempre preval la practicitat per sobre del sentimentalisme fàcil .
Els catalans, en canvi, no donem el vot en funció de la capacitat dels nostres dirigents. Ho fem segons la pena que ens fan. Com més desvalguts els veiem, més vots els hi donem. No importa que hagin fracassat en el seu objectiu per manca de capacitat, per pusil·lanimitat o per no saber on anaven. Allò que valora l’elector de casa nostra és que són “víctimes” de l’enemic. Com si aquesta condició tingués la facultat de generar alguna virtut política. Els hi perdonem les mentides més grans, simplement perquè són “els nostres”. Votem en clau tribal i no pas de regeneració democràtica. En un escenari com aquest, qualsevol pocapena arriba a diputat. Per això, sempre fallem per dalt en els moments decisius.
Un poble que no sap triar els seus dirigents, és un poble condemnat a la vulgaritat política. Sempre volem que qui mani no posi massa en evidència les nostres mancances. Si parlem baixet, ningú no pot aixecar la veu perquè crida massa l’atenció. Espanya ens roba, però no podem manifestar-ho públicament per no ferir la sensibilitat de la seva gent. La llengua catalana s’apaga pel complex d’esclau dels catalanoparlants i per una pura substitució demogràfica, però això no es pot dir perquè és “etnicista” o “identitari”. No volem veritables líders que ens diguin la veritat, volem mediocres que lloïn les nostres limitacions perquè esdevinguin virtuts col·lectives. Llavors… tots contents!
Una de les coses que separa una mentalitat lliure d’una de colonitzada, és que la primera raona el seu vot en clau de benestar i progrés de la nació i sap destriar millor qui convé que ocupi el poder. En canvi, la segona només ho fa des d’un pur instint de supervivència . Així, no és estrany que els britànics apartin a un guanyador (Churchill) i els catalans enlairin a un perdedor que a col·laborat amb l’enemic via 155 (Aragonès). Com no ha de viure desorientat l’independentisme actual?
Si volem capgirar la situació, tan important és poder generar noves alternatives com fiscalitzar durament les actuals. Amb tot, sé que algú em podrà dir: i com fem efectiva aquesta fiscalització? Sobretot, no callant mai. Cal demanar explicacions i denunciar a la cara i en públic els fracassos dels nostres representants. Han d’explicar-se davant els seus electors i contribuents. Qui paga, mana. La presó i l’exili no són cap excusa per justificar la claudicació. Si ells han patit la “repressió”, nosaltres patim Espanya cada dia… i sense sou oficial.
