El debat sobre un eventual front d’esquerres que va obrir Gabriel Rufián a Madrid ha ressonat a la casa dels Comuns barcelonins. La proposta, formulada inicialment per Gabriel Rufián en clau estatal, ha estat recollida per Barcelona en Comú com caiguda del cel, que plantegen la possibilitat d’una candidatura unitària progressista per evitar la fragmentació del vot a la capital del país. Primer, Pisarello dibuixava un tripartit amb el PSC, però una estona després feia marxa enrere i l’excloïa. Sobre el paper, la idea pot semblar coherent en un context de dispersió electoral de l’esquerra, però a la pràctica evidencia les dificultats estratègiques que afronta l’espai que va liderar Ada Colau.
El 2015, el projecte dels Comuns va irrompre amb un full de ruta clar: lideratge definit, relat de transformació urbana i connexió directa amb una part significativa de la ciutadania mobilitzada després del 15-M. Aquella candidatura no va néixer d’una operació de suma de sigles, sinó d’una proposta política amb identitat pròpia i voluntat d’hegemonia. L’èxit no es va fonamentar en la unitat instrumental, sinó en la capacitat de marcar agenda.
Onze anys després, el context és diferent. Barcelona en Comú ja no ocupa l’alcaldia i afronta una etapa de redefinició per sobreviure. En aquest escenari, la idea del front apareix més com una resposta defensiva que com una aposta expansiva. La diferència no és menor: una cosa és proposar una aliança des de la fortalesa; una altra, fer-ho des de la necessitat de recompondre un espai polític.
El problema afegit és que la proposta no troba consens en els potencials socis. ERC ha rebutjat la dissolució de sigles i la fórmula d’una candidatura única que subordini projectes diferenciats. Els republicans defensen cooperació en polítiques concretes, però no una fusió electoral. Aquesta negativa deixa BComú en una posició incòmoda: impulsen una idea que els altres actors clau no comparteixen.
El debat va enllà de la geometria electoral. Té a veure amb la capacitat de construir un projecte recognoscible. En política municipal, la credibilitat no depèn només de l’aritmètica, sinó de la percepció de rumb. I la història recent mostra que les aliances funcionen quan són conseqüència d’un projecte compartit, no quan intenten substituir-lo. Sense un relat clar, la unitat és més un recurs tàctic més que no pas una proposta política de fons.
Els pròxims mesos seran determinants. Els Comuns -a Barcelona, Catalunya i Madrid- hauran de decidir si volen reconstruir un espai amb perfil propi o si continuen apostant per fórmules d’agrupació que, d’entrada, no generen consens.
