“Si vaig convidar Oriol Junqueras al meu casament, com voleu que no el convidi a tot?”. Així ha respost Gabriel Rufián aquest dimecres al matí quan els periodistes l’han envoltat als passadissos del Congrés per preguntar-li pel vodevil amb què es reparteix els papers amb el president del partit des de fa setmanes. Curiosament, el fet que sembli que des de Calàbria desautoritzen amb la boca petita el seu cap de files a Madrid pot ser vist per Junqueras no com un signe de feblesa –per falta de capacitat de controlar-lo–, sinó com una oportunitat per subratllar el seu independentisme, especialment en un moment en què busca la manera d’aprovar els pressupostos de Salvador Illa sense que es compleixi l’exigència de concretar l’acord per a la recaptació de l’IRPF, que ell mateix va posar. Com més espanyoleja Rufián, més sembla Junqueras un independentista de pedra picada.
Deixant de banda que en política les coses canvien molt de pressa i dues setmanes són molt temps –per tant, falta molt temps per a les pròximes eleccions al Congrés, anticipades o no–, la proposta que ha concretat Rufián hores després en el seu casament amb el diputat de Más Madrid Emilio Delgado consisteix a dissenyar un discurs compartit i tenir l’aliança postelectoral definida d’entrada, però presentant-se cadascú amb les seves sigles a casa seva.
Tècnicament, es podrien trobar ben poques diferències entre aquest plantejament i l’aliança que hi ha entre totes les esquerres minoritàries al Congrés, orquestrades com a complement del PSOE per a l’anomenada “majoria de la investidura”. Però, conceptualment, el salt és significatiu. Si ERC fa el que proposa el seu portaveu a Madrid, abandona el terreny de joc de l’independentisme –encara que tant el partit com ell mateix continuïn declarant-se independentistes– i posa el focus sobre l’eix dreta espanyola/esquerra espanyola. “Quin sentit té que catorze esquerres que representen el mateix ens presentem al mateix lloc?“, ha dit el protagonista de la cerimònia, en primera persona del plural. Si ERC representa el mateix que Más Madrid però en unes altres “províncies” [sic], resulta que la prioritat d’un diputat que va ser elegit com a independentista és salvar Espanya d’ella mateixa i de la seva extrema dreta. I, de passada, salvar el PSOE de Pedro Sánchez de caure a la fossa on l’espera, amb els queixals esmolats, Felipe González.
Ja no es tracta només d’un mentrestant gris, sinó d’esborrar l’horitzó que li va donar l’escó.
