Més enllà de la discussió artística, l’artista ha tornat a ser objecte de polèmiques que res tenen a veure amb la música. Que si les creus i altres símbols religiosos tenen alguna cosa a veure o no amb la seva veritable creença, que si havia o no d’emprar l’escolania de Montserrat per cantar en castellà en una de les cançons del seu disc… que si la venjança que sembla palesada en una de les cançons envers les seves exparelles és una còpia de la de Shakira o la prosa està més treballada… I de retruc d’això, la discussió artística esmentada ja no ha anat més enllà en sentit estricte, clar, perquè a partir del posicionament sobre aquest tema, el judici sobre la qualitat del disc ja no ha estat objectiu. El mateix va succeir amb la primera aparició de la cantant a Callao, corrent pels carrers i saludant la gent. Una clara operació de màrqueting que els de l’Ajuntament van criticar perquè no n’havia avisat, però que justament per això va ser un èxit. Fins aquí l’artista que provoca, però encara res de la cantant.
Per aquesta curiosa fórmula del personatge que és Rosalia, no podem prendre en consideració ni els famosos que immediatament han dit que aplaudeixen la deessa no sigui que quedin fora de focus, ni els que creuen que el disc és meravellós perquè hi sembla haver tot el servei de traducció de l’ONU. Tampoc els que parlen de la grandesa del treball pel fet de barrejar diversos estils musicals, com si Bohemian Rhapsody no hagués estat creada ja fa tants anys, ni per emprar fórmules pseudofilosòfiques que amb dificultat poden superar les de Franco Battiato. Inèdit, insòlit, mai vist, sols falta que la mateixa Rosalia digui que tot això ho ha fet la IA i una miríada de crítics de sempre o aficionats quedarien fora de joc. Seria l’últim gir que podria donar l’artista.
El que no pot ser és que la qualitat (o no) del nou disc d’una de les artistes amb més sentit de les tendències i els gustos dels consumidors de música i espectacle, que juga quasi des del principi amb un nivell de producció que altres, excepte Aitana, no tenen, i que sense dubte té un nivell de formació musical que la majoria sols somia, depengui de si ens resulta adient per a la nostra posició política. Qui s’ha d’apropiar de la Moreneta? L’indepe, el creient, el convers, el cumbaià?
I dit això, molt farta de veure telenotícies parlant de Rosalia com si la vida, l’art i l’espectacle comencessin i acabessin en ella. Abans de sentir la tercera peça, el disc ja m’havia esgotat.
