Fa uns dies el ministre de Transports va fer l’anunci d’una macroinversió en material rodant de ferrocarril. En resum, nous trens. És evident que hi ha trens que poden necessitar ser canviats si donen més problemes que servei, i que si cal una ampliació de flota, se n’han de comprar més. Però tinc claríssim, i encara no hi ha ningú que m’hagi pogut donar arguments contrastables en sentit contrari, que el problema de Rodalies no s’arregla amb material rodant sinó amb inversió en infraestructura, especialment amb la unificació de les estacions de ferrocarril en una de sola (i no en diverses que acaben essent una estació de metro, en detriment de la rapidesa), l’harmonització de l’ample de vies de tot el país, ampliació i interconnexió de la xarxa als nuclis comarcals i amb inversió en manteniment. Tot això, donant per fet que la inversió arribarà algun dia a Catalunya, que aquesta és una altra.
Però com que som un poble oprimit que sentim que necessitem i, sobretot, que mereixem cada engruna que la metròpoli ens vulgui donar, de seguida surt algú del gremi del ferrocarril, a dir-te que callis, que no saps què dius, que hem de rebre amb alegria aquest anunci perquè és compatible amb inversió en altres coses, quan és evidentment fals. És de primer de gestió d’absolutament qualsevol cosa. Si en una empresa inverteixes equilibradament en tecnologia i en capacitació de personal per fer servir aquesta tecnologia, pots trobar-te que tens una tecnologia que no fas servir per a res. El mateix passa amb la inversió en publicitat i desenvolupament de producte o en calefacció i aïllament tèrmic de casa teva.
Per millorar el servei de trens de Catalunya i, per tant, potenciar-ne l’ús perquè els rics agafin el transport públic com a Suïssa o Àustria, cal pensar com Suïssa o Àustria. Perquè és estadísticament improbable que puguem inventar la roda en això i en gairebé res. Cal fixar-se en la seva inversió en manteniment per càpita, molt superior a la nostra, en els seus nombrosos trens de fa 50 anys circulant amb normalitat, en la seva idea de puntualitat (arribar a destí amb, com a molt, uns quants minuts de retard), en els seus quilòmetres de vies, que fan que l’estació de Zúric sembli un cabdell de llana. Cal, per exemple, no tenir, com passa ja només amb els Ferrocarrils de la Generalitat, Renfe i metro, 5 amples de via diferents, quan a Suïssa fan servir l’ample internacional en gairebé la totalitat de la seva xarxa ferroviària.
Podent desviar tràfic l’R2 Sud, una de les més atapeïdes, per la via de l’AVE cap a Vilafranca, per exemple, cosa que no és possible per l’ample de via diferent, es pot fer que els trens puguin anar més esponjats, es puguin mantenir millor les vies i hi hagi menys incidències que actualment desincentiven de l’ús del tren. O construint més via es pot fer una línia transversal que passi pel Bages, Osona i l’Alt Empordà. O integrant la xarxa d’FGC i Renfe es pot apropar el Baix Llobregat al Vallès, cosa que tanta falta fa, perquè la distància entre l’origen i el destí d’un tren es mesura en temps, no en quilòmetres, i escurçar trajectes de tren entre les ciutats més cares i les comarques és solucionar els problemes d’habitatge.
Per això no és presentable, tampoc, per molt puntual que sigui, que un tren d’FGC arribi a Igualada des de Barcelona en gairebé dues hores perquè és poc més que un metro intercomarcal. La gent no està disposada a arribar a un lloc en gairebé el doble de temps si ho pot evitar. Ni ho és que FGC tregui pit de reduir emissions eliminant els trens semidirectes si això impacta negativament en les emissions globals del país amb més gent que torna a agafar el cotxe perquè triga molt menys: està clar que el tren que menys contamina és el que es queda a cotxera.
Però en un país ocupat, on has d’estar castrat d’entrada, no pots tenir aspiracions de país normal sense que la tribu se’t llanci a sobre, només cal recordar com la casta catalana atacava qualsevol que qüestionés l’ampliació de l’aeroport del Prat, no només pel seu impacte mediambiental, que era la postura fàcil de les esquerres, sinó per la seva idoneïtat en el context d’un país descentralitzat, que obliga a pensar alternatives a un aeroport monstruós, que, per cert, tornen a passar per una millora del transport per tren entre els aeroports que poden fer de quarta pista. No: aquí, agafa la pasta i corre.
I perquè aprenguis la lliçó i no se t’acudeixi tornar a qüestionar l’statu quo sovint surten “experts” (sempre de part) a acusar-te d’esmenar-los la plana, perquè el fet de ser un país petit, a més d’ocupat, fa que no només necessitem creure que fem tot el que es pot fer (sobretot si ens felicita algú de tant en tant, que acostumen a no ser precisament els que més destaquen en la matèria), sinó elevar l’opinió dels pocs experts que mai no han sortit del país a categoria d’opinió nacional, com ens recorda la pandèmia o la divinització del pla Cerdà pel fet que ningú del món s’ha pres la molèstia de venir a posar-lo en dubte.
