Entre els fans de Laporta s’està posant de moda criticar que haguem deixat de protestar tots aquells que vam estar-hi en contra. I per què hauríem de protestar? No van entendre res. No ens queixàvem de Laporta per vici, ens en queixàvem perquè l’equip era una tifa en tota regla. Ho era a nivell esportiu i ho era també a nivell disciplinari. I teníem tot el dret a enfadar-nos, només faltaria! El Barça no és una ONG destinada a satisfer la pedanteria dels seus dirigents ni a donar-los una confiança incondicional -com si fossin funcionaris-, el Barça és un club que ha d’aconseguir que els seus socis, és a dir els seus amos, estiguin contents, i no ho estàvem gens ni mica veient la flegma dels jugadors, la incapacitat tècnica de l’entrenador i el nostre president muntant ciris per aquí i per allà. Dret a queixar-nos, doncs, tot el del món. De fet nosaltres teníem raó quan dèiem que no s’estaven fent bé les coses, perquè el Rijkaard era un patata i ara ha quedat demostrat. Cap empresa no hagués contractat una persona així, amb un currículum tan breu i fracassat -fer baixar un equip a segona divisió i fer un paper tristíssim amb la selecció holandesa- i amb una personalitat tan tova i mediocre. Ni talent ni carisma, un tita fluixa, un no ningú, un poca substància, una tulipa, un peix bullit a qui els periodistes sempre van perdonar l’escarni només perquè era una bona persona. Aquest país és així d’imbècil. A mi què m’importa que sigui una bona persona? Jo no vull que m’operi una bona persona, jo vull que m’operi un bon metge. Hi ha l’argument de les dues lligues i la Champions. Bé, llavors teníem uns jugadors que no havien guanyat mai res d’important i que per tant es motivaven quasi sols, i també hi havia en Ten Kate, que era l’únic que sabia posar ordre al vestidor. Quan els jugadors van saciar la seva ambició personal i Ten Kate va marxar del club, el Camp Nou va obrir les seves portes per deixar entrar tot el prostíbul dels seus afores. Ara l’equip va molt bé, doncs fantàstic i l’enhorabona al senyor Laporta per haver encertat a l’hora d’escollir l’entrenador. I si dic que va bé no ho dic només perquè la pilota entra, sinó perquè més enllà dels resultats, es nota pertot el rastre de la intel•ligència i de la professionalitat, cosa que amb Rijkaard no es va veure ni a la final de París; i si tenim mala sort i enguany ens fan fora de la Champions a quarts de final o fins i tot a vuitens, si llavors surten alguns a demanar la dimissió de Laporta, em faran la mateixa ràbia que van fer-me els que van estar-lo defensant quan era del tot indefensable. Estimar el Barça no és oposar-se o donar suport a una persona determinada de manera categòrica, ni tampoc tenir com a únic argument els títols que s’han guanyat o s’han perdut. Estimar el Barça és saber valorar amb justícia quan la feina està ben feta i quan no ho està.
Dit això, ara que les coses van rodades, potser seria un bon moment per convertir el club en un referent nacional. Laporta presumeix d’haver-ho fet, però jo sincerament no ho veig enlloc. Perquè escolta, si acceptem que la quota de catalanisme queda coberta amb una mini bandera a la samarreta, també haurem d’acceptar que Montilla és catalanista perquè sap parlar català. I naturalment que Laporta és més dels nostres que no pas Nuñez i Gaspart, però és que si agafem Espanya com a punt de referència ens passarem la vida conformant-nos amb misèries. Laporta, Guardiola i tots els jugadors catalans del club, podrien començar a entendre que parlar català a Catalunya mai no és de mala educació, mai, i que si a Can Barça els periodistes espanyols els fan una pregunta en castellà, ells tenen el dret de respondre en català i els altres tenen el deure d’entendre’ls. Que Espanya se’ls hi tiraria a sobre? D’acord, però és que és ben sabut que defensar els interessos de Catalunya mai no surt gratis. I en tot cas, si no estan disposats a pagar aquest preu, llavors que deixin de presumir de coses que no fan. El problema és que tothom té por de les reaccions que pugui tenir Espanya i en canvi ningú no té por de les conseqüències que comporta denigrar la seva pròpia llengua. El problema també rau en el fet de donar a entendre que el catalanisme es redueix a portar un adhesiu amb quatre barres enganxat al cotxe. És precisament amb actituds com aquestes que tants polítics, entitats i ciutadans, s’estan carregant el país que diuen defensar.
