Què em passa, doctor/a? A vegades ens ho preguntem les persones, d’altres s’ho pregunten les nacions. Però si les persones ja som complicades, de les nacions que no tenen una identitat clara millor ni en parlem… Què ens passa? Té remei? Ens morirem d’això? Hi ha algun medicament, alguna operació, que ens pugui alleujar i guarir? Aquesta és la senzilla i complicadíssima clau de tot plegat. Cal anar a l’arrel i no perdre’ns més entre tanta fulleraca, xerrameca i mala bava.
Catalunya és un país ferit, malalt i convalescent. Un país que el 2017 va estar a punt, a punt, de fer un pas endavant i afrontar el repte més gran de la seva història després de molts segles de submissió. Vam fer un acte d’afirmació i just després un altre de sotmetiment, de resignació, de rendició.
Vam fallar. No vam estar a l’altura del repte. Potser hauríem guanyat (penso que sí, a un preu duríssim) o ens hauríem estavellat. Ja no ho sabrem mai. Ens podem fotre tots els plats de la vaixella pel cap, acusar-nos tots i totes de traïdors i de culpables, esbudellar-nos a les xarxes, malbaratar les presons, els exilis, les repressions… O barallar-nos a tot arreu, treure’ns els ulls, equivocant-nos d’enemic… No serveix de res. Només per fer-nos mala sang.
De solucions màgiques, instantànies, no n’hi ha. Treiem-nos-ho del cap. Però es pot començar a fer alguna cosa i ja anirem veient com va. Primer hem de respectar-nos com a nació i fer que ens respectin. Aquest és el principi. Més endavant, ja farem la independència, si ho vol la majoria i si la majoria està disposada a pagar-ne el preu, que serà molt alt. De revolució dels somriures, res de res.
El respecte comença a la carta d’un restaurant: on sí, clar que pots tenir-hi patates braves o calamars a l’andalusa, però també hi has de tenir peus de porc, o botifarra amb bolets o pa amb tomàquet (digne, no qualsevol marranada) o embotits com Déu mana. El respecte comença a l’escola, a casa, a la feina, a tot arreu. El respecte no és assumir que “el català no serveix per a res”, cosa que més o menys explícitament pensen molts joves quan busquen feina, per exemple. Alguna cosa ha fallat.
El respecte és valorar els productes catalans sense menystenir els altres. És tenir cura del paisatge, de les persones, dels animals, dels pobles i ciutats, i no fer qualsevol merda amb el país. El respecte al teu país el veuen i el noten els altres: aneu a França, aneu a Dinamarca, aneu a Alemanya, i hi trobareu aquest respecte, aquest orgull sa. Si aneu a Grècia o a Itàlia o a la resta de terres germanes occitano-catalanes, veureu coses semblants a les nostres… I a Castella i els seus satèl·lits i les seves colònies, també.
I això ho ha de fer la Generalitat? No, home no, si fes la seva feina, que no és el cas, ja n’hi hauria prou. Els partits polítics? No els demanem el que no ens poden donar, viuen en una altra lògica. Ho hem de fer cadascú i cadascuna de nosaltres.
I no importa si ets indepe o no, si ets més pur o més mestís, més valent o covard. Respectem-nos: és la millor manera de fer-nos respectar, l’única via que funciona. Fa de mal dir, oi?, però jo em fixaria en els bascos, que mai no està de més donar un cop d’ull a les terres de la península. Euskadi es respecta i és respectat. No et fiquis amb els bascos, que mosseguen. És una de les claus de la transició democràtica a Espanya: els hi han fet de tot, de tot, però els respecten, perquè mosseguen. I no em refereixo al terrorisme, que no té justificació ni ètica ni política, sinó a plantar cara.
Quan diuen que “el constitucionalisme” (quina mentida, no existeix) ha guanyat la guerra contra el terrorisme, estan amagant la gran veritat: qui ha guanyat la guerra, interna i externa, duríssima, brutal, és Euskadi. L’Euskadi del futur, que ja veurem què serà.
Per això és la millor nació de la península, de llarg. Un país gairebé independent. El més intel·ligent, el més respectat al pati de l’escola. Petit, sí, amb pros i contres, com a tot arreu, però respectat sense cap mena de dubte. Simpàtic, guai, “cool”? No massa. Però l’important és el respecte. Aquí ens agraden massa els afalacs, els “like”, els falsos però excitants rànquings amb Barcelona com a millor ciutat del planeta i la galàxia. I això ens perd.
A Catalunya ens han pres la mida des dels poders de Madrid i les seves terminals catalanes. No aguantem la pressió. No estem disposats a defensar amb dents i ungles (no dic amb violència, però sí amb fermesa) el que som. La nostra llengua, en general, ens importa poquet, per dir-ho sense ganes d’ofendre ningú. La nostra cultura (no parlo de llibres ni d’art, sinó de la nostra civilització a la catalana) se la pren seriosament poquíssima gent. I pel que fa a la independència, si ens la donen de franc i amb un somriure, perfecte, però si no… doncs ens diem els uns als altres el nom del porc, omplim el twitter de residus tòxics i ens n’anem a plorar amargament al sofà de casa.
Això va de de ser lleons i no conills ni ratolins. Va de respecte. De respectar-nos com a nació, primer, i de fer-nos respectar, després. I si no ho entenem d’una punyetera vegada, no anirem enlloc.
19
2
