Reinventar la identitat

Un dels textos més interessants llegits darrerament és el del periodista Oriol Malló “Confessions d’un kumba ressentit”. L’assaig fa una reflexió interessant sobre la construcció intel·lectual de la catalanitat contemporània que ens ha dut fins al “ni un paper a terra” que, diuen, caracteritza cert catalanisme hegemònic. L’escrit, sobre el qual, de manera incomprensible no s’ha debatut, ressegueix els orígens d’una creença -la de Catalunya com a poble pacífic– que contrasta amb una llarga història de conflicte i violència (no excepcional, sinó d’acord amb la normalitat europea). En qualsevol cas, Malló ens fa la genealogia del que seria la “Catalunya kumba” que sovint ha reivindicat una mena de monopoli de la catalanitat, amb arrels noucentistes, un tronc de catolicisme, una saba que conté elements del Concili Vaticà II, i fulles d’ecumenisme per crear aquest discurs que confon a propis i aliens sobre la naturalesa de la nostra identitat.

Així, aquest catalanisme del “ni un paper a terra” estaria constituït per valors com el civisme, l’exemplaritat, certa estètica de correcció política, on no hi poden faltar elements de caritat cristiana, pacifisme, mistificació de personatges com Gandhi (o un Xirinachs que, en esdevenir un personatge incòmode, van desfer-se’n), i una actitud pròpia del cristianisme progre de guitarra i escoltisme, de parar l’altra galta. I parar l’altra galta, amics meus, davant un país com Espanya fonamentat en l’orgull de practicar la violència contra els febles i desarmats, representa una mena de suïcidi nacional. En qualsevol cas, aquesta construcció intel·lectual de la catalanitat no ha representat altra cosa que la consecució dels somnis humits de les classes dirigents –i els seus mitjans de comunicació– deleroses d’una societat civil conformista i addicta a les victòries morals estèrils. Una catalanitat despullada d’un passat farcit d’anarquistes, republicans, constructors de barricades que no dubtaven a qüestionar l’ordre i a jugar-se la vida per uns valors i ideals polítics incompatibles amb l’esperit d’imperi-vingut-a-menys que representa una espanyolitat arnada. Arnada, i tanmateix fatxenda i desproveïda del mínim sentit de culpa ni capacitat d’autocrítica. I desacomplexada a l’hora de perseguir la dissidència per tots els mitjans possibles, especialment si aquests són il·legals i immorals, com ens recorden dia rere dia uniformats i togats amb rojigualda. Aquesta catalanitat del “ni un paper a terra” també ha servit per silenciar que, precisament, mentre les parròquies acollien assemblees del PSUC per cantar plegats el kumbaià, herois de la resistència antifranquista com Quico Sabaté, Marcel·lí Massana, Josep Lluís Faceries o Ramon Vila Capdevila, es jugaven la vida en el seu combat antifeixista. La incomoditat persisteix fins i tot a l’hora de parlar d’un dels resistents més coneguts, Salvador Puig Antich, del qual se’n parla més de com va morir que no pas de com va viure i quines eren les seves idees. I avui resulta incomprensible que no hi hagi cap escola o institut que recordi aquests noms que van combatre amb les armes el feixisme.

El “ni un paper a terra”, ben segur és un eslògan que reflecteix la moralitat i els principis ètics de qui els defensa. Malauradament, després de més d’una dècada de terratrèmol independentista, ha mostrat les seves limitacions tàctiques. Sens dubte, a l’hora de forçar una negociació, a l’hora de situar una possibilitat de diàleg o d’arrencar una mediació internacional, la “batalla d’Urquinaona”, l’ocupació de l’aeroport, les marxes de la llibertat, o el soroll de les protestes que havia d’experimentar un monarca qüestionat en un dels sopars del Mobile World Congress, són d’una efectivitat molt superior, no només a l’hora d’acostar-nos a una independència que anhela bona part de la societat catalana, sinó, sobretot, per preservar una pròpia identitat negada i escarnida per un Estat hostil, no a la diferència, sinó al nosaltres, els agnòstics del seu monoteisme espanyol.

Perquè, efectivament, aquest victimisme recurrent, aquest “ni un paper a terra”, aquesta actitud d’anar demanant permís per tot i perdó per existir, resulta, simplement, una catàstrofe. És possible que aquesta desconcertant actitud d’una part important del catalanisme pugui estar motivada per mirar de caure simpàtics, de proclamar la nostra categoria moral, que ens donin la raó, d’aparèixer com un exemple al món, de la mateixa manera que els primers cristians cantaven l’al·leluia mentre se’ls menjaven els lleons al circ entre l’entusiasme dels romans. Ara bé, aquesta és la pitjor actitud possible. Esforçar-se per caure simpàtics, a banda d’esforç inútil, resulta d’una esterilitat aclaparadora. En diverses enquestes ja ha quedat clar que els catalans som els ciutadans ibèrics que caiem pitjor entre els espanyols. No agrada el que interpreten un complex de superioritat (que alguns psicoanalistes veurien com a sublimació d’un complex d’inferioritat fonamentat en la castració que impliquen els valors catòlico-noucentistes), i una clara inconsistència entre la nostra retòrica, la nostra acció, i certes limitacions per autodefensar-nos. En realitat, molts espanyols veuen en els catalans una mena de “pagafantas”, que volem impressionar des de la nostra indecisió, que sempre es queixen mentre actuen poc, i que hipotequem el nostre prestigi nacional per la nostra addicció a l’estètica. Que ens volem centrar en les classes mitjanes mentre abandonem una cultura popular. Que ens calen unes quantes Amy Winehouse disposades a incomodar les tietes. Que no sempre disposem del grau necessari de mala llet per defensar-nos. I, totes aquestes casuístiques solen traduir-se en la submissió lingüística vigent (si una persona no ens entén en català i porta anys aquí, no ens interessa la relació, o té poques llums, o és un fatxenda) i una certa aversió a la necessària agressivitat amb què un individu o una col·lectivitat defensa els seus interessos.

Els quebequesos no solen caure massa bé al Canadà. Tanmateix, no van aconseguir l’oficialitat única del seu idioma renunciant a la seva llengua o identitat. En altres paraules, actuaven com a torracollons, fins que la possibilitat de la independència va forçar el Canadà a modificar la relació en termes més favorables i respectuosos envers la minoria nacional que constitueixen. I, evidentment que, com a bona societat civilitzada occidental, els quebequesos no van ser violents, ni res d’això (menys quan juguen al hockey sobre gel), encara que sí van mostrar-se desagradables davant d’una situació en què se sentien discriminats. I que, políticament incomodaven les autoritats federals. 

Si Catalunya aspira a ser un Estat, potser cal anar superant algunes assignatures pendents, com ara, començar a pensar com un Estat, a defensar-se com un Estat, a defensar els seus interessos com un Estat, a ser desagradables, si cal, contra els seus adversaris, com un Estat. I és obvi que els Estats llencen papers a terra, perquè són Estats. En aquest sentit, en aquests dies previs a la Diada, que com tota commemoració és en part festiva, en part reivindicativa, i en part fonamental com a un temps per reflexionar i meditar sobre el futur, és hora que arribi un debat ampli entre l’heterogènia i complexa societat catalana, es replantegin elements importants que conformen la nostra identitat. Això vol dir, sense renunciar a la tradició i als ingredients fonamentals que ens defineixen, i incorporant aquells interessants dels temps presents, generar projectes de futur adaptats a la contemporaneïtat. Això també implica deixant llast respecte a aquelles creences que avui ja no resulten útils ni pràctiques.

Bona Diada a tothom. Per cert, l’anarquista Emili Guanyavents, autor de la lletra oficial de Els Segadors, no parlava de no tirar un paper a terra, sinó de “segar cadenes” amb una mirada poc festiva o amistosa.