A la cultura política espanyola, des del 1982, febrer és el mes del 23F. Del 23 de febrer del 1981. Poden semblar imatges o historietes de la prehistòria, per a moltíssima gent de menys de quaranta o cinquanta anys… Un guàrdia civil amb bigoti i pistola, uns tancs anant amunt i avall per València, un rei campechano a la tele per fer veure que aturava el cop que ell mateix havia engegat, un poble que va sortir als carrers per defensar la democràcia…
Tot plegat, una immensa presa de pèl. Una brillant estafa.
Fa dècades que ens intoxiquen amb el conte per a babaus de la Constitució del 78, com si Yahvéh hagués baixat del Sinaí fins a la Carrera de San Jerónimo: es va aparèixer a Juan Carlos I quan va morir l’avi Paquito, el va il·luminar amb la democràcia, la gent la va votar massivament i apa, fins a la fi dels temps us empassareu una democràcia exemplar, consolidada, madura, homologable, fruit d’una transició miraculosa i totes aquestes coses.
Ni cas. L’actual democràcia espanyola va néixer la nit del 23 de febrer del 1981 i la van capar de matinada i l’endemà. Els dies següents van acabar de culminar la castració i d’arrodonir un relat absolutament fals del qual la casta castellana i madrilenya n’ha viscut més que bé fins al mes d’octubre del 2017, quan el poble de Catalunya va esquerdar per sempre aquell conte farcit de mentides. No hi ha hagut cap altra revolta democràtica seriosa, ni el 15M, contra l’ordre neofranquista. D’aquí la venjança, que no tindrà aturador: perquè saben que van estar a dos mil·límetres de l’abisme, per culpa dels catalans.
Però, com que la veritat sempre acaba sortint, des dels anys 80, cada mes de febrer apareix alguna coseta més de la gran operació d’estat que va encadenar i prostituir la democràcia.
Fa uns dies, l’inefable Anson, cuiner de totes les sopes tòxiques del poder castellà, es deixava anar, als noranta anys, amb un vídeo en el qual deia que explicava per fi tota la veritat. Podria ser, si oblidem totes les vegades que ha explicat tota la veritat… Ara ens explica un nou conte, el dels dos cops d’estat, i aprofundeix una mica més, no massa, en la implicació de Felipe González i del campechano/emérito, sempre pel bé de la pàtria, per descomptat. Poques novetats, més enllà de la pachorra, de la naturalitat de qui es creu amo i senyor de la península i d’allò que tan bé descriu aquesta paraula en castellà: desfachatez.
En paral·lel, a mesura que s’apropa la data fundacional del Nuevo Estado, comencen a sortir nous estudiosos, nous apunts, com els del periodista Carlos Fonseca, poc amant de teories i suposicions imaginatives, molt enganxat als fets i als papers, que titula sàviament de la manera més gràfica i contundent possible: la farsa del 23F. N’hi ha d’honestos, com aquest, o de deshonestos i intoxicadors, com els de l’escola de Javier Cercas, per exemple. Però tot va sortint a la llum…
El 23F és el dia de la marmota. Des d’aleshores, a Espanya sempre és 23 de febrer.
El 23F hauria de ser el dia de la festa nacional espanyola. És el dia fundacional, la primera pedra. I tindria més èxit, molt més, que el 12 d’octubre o el dia de la Constitució, que no li importa a ningú.
Tot això són batalletes de fa més de quaranta anys, per a boomers i jubilats nostàlgics?
En absolut. Són els fonaments despullats cruament de la democràcia espanyola, del règim del 23F que mai no ha estat del 78.
Si entenem que vivim en el règim del 23F entendrem els abusos de jutges i fiscals, les maniobres orquestrals amb les amnisties i els indults, la covardia fantasiosa dels líders polítics catalans, l’autonomisme de via estreta, els merders de totes les històries creuades de corrupció, la feblesa de la monarquia, obsessionada a amagar el seu poder real i el pecat original, la por a la repressió, el poder brutal dels repressors… i el colpisme que forma part de l’ADN del règim del 81. Sense el 23F, sense el seu triomf indiscutible, sense el “tranquil, Jordi tranquil” no s’entén com el generalísimo Aznar pot cridar obertament a un cop d’estat amb aquell pronunciamiento tan descarat: “El que pueda hablar, que hable, el que pueda hacer, que haga, el que pueda aportar, que aporte, el que se pueda mover, que se mueva”. Si això no és una crida al cop d’estat i al movimiento…
El 23F no és passat sinó present. Els militars franquistes han esdevingut jutges d’arrels franquistes o cossos paramilitars, sempre disposats a salvar la pàtria al preu que sigui i perseguir traïdors, sediciosos, rebels i presumptes terroristes. El rei encara és el cap ocult de les forces vives de l’estat. La premsa espanyola dominant no és més que una versió actualitzada del femer de mentides publicades del franquisme. Les elits econòmiques continuen xuclant la sang i els diners de tothom…
I la societat espanyola continua essent, amb una mica de marge per a les llibertats individuals (sexe, canyes de cervesa i festa, ja que el catolicisme neofranquista es troba en franca decadència), una societat intoxicada, a la qual li censuren descaradament els mitjans de comunicació, una societat que té por, amenaçada per una ley mordazaque és profundament franquista.
El dia de la marmota és sempre el mateix i explica els exilis, l’u d’octubre, la deriva neofeixista del PPVOX i fins i tot totes les nostres febleses, rendicions i misèries. El 23F és l’ombra omnipresent de Franco i dels seus hereus coronats. És la clau que ho explica tot, el dia de la marmota que no s’acaba mai. No ens deixem enganyar, aquest no és el règim del 78: tot va començar el 23F. I aquí estem, encara.
