El procés que baqueteja José Luis Rodríguez Zapatero i n’entela la credibilitat té molts elements sòrdids. Ara Julio Martínez Martínez i Julio Martínez Sola –Martínez i Martínez– n’han afegit alguns de més greus, perquè soci i empresari han decidit fer servir la solució Aldama, propiciada per la sala penal del Tribunal Suprem.
Quan Víctor de Aldama va quedar lliure i estalvi va proclamar ben convençut: “Espere que els altres que vindran darrere hi col·laboraran”. La va encertar ben encertada. Les “col·laboracions” interessades ja han començat i ara afecten de ple l’expresident del govern espanyol, que ha de fer front a unes delacions que el situen al centre de la banda i que busquen l’exculpació dels altres membres, els delators, “col·laboradors” amb el front anti Sánchez.
Les branques podrides de l’empresa Plus Ultra són les més alarmants del cas Zapatero, però la joia de la corona –mai més ben dit– és una altra. L’opinió pública espanyola –com la majoria de les opinions públiques piament civilitzades– para més l’atenció en les anècdotes que en les categories. La tecla que motiva la plebs en tot aquest serial són les joies que un dia la policia va saber trobar a la caixa forta de l’oficina patrimoni de tots els contribuents, perquè són ells els qui la paguen.
En l’entrevista solidària que TVE va concedir l’altre dia al seu expresident, i que va aplegar una audiència molt generosa, Zapatero no va saber calmar la curiositat popular, tan malsana. Més aviat a l’inrevés. L’expresident i exmediador amb el mal separatista va allargar la curiositat amb excusetes de mal pagador: “La història de les joies és una història sense intenció: són un regal de cortesia de fa molts anys, sense ús ni destí ni afany patrimonial. El seu valor serà sotmès a contradicció. Eren allà i res més”.
Les tres frases es mereixerien una anàlisi exhaustiva com les que amollava Joan Solà quan es cabussava en les seues cèlebres qüestions controvertides. En primer lloc, no hi ha història, ni obsequi, sense intenció. Oxímoron. Segonament, els regals de cortesia sempre tenen ús i destí, i fan patrimoni, en aquest cas, inconfés. Delusió. En tercer lloc, el valor d’un objecte no se sotmet a contradicció, sinó a discrepància. I finalment, si eren allà, òbviament, no podien fer res més. Tautologia.
José Luis Rodríguez Zapatero, doncs, ha engrossit la llista dels polítics que consideren la gent idiota. Si pretenia aclarir alguna cosa, ha acabat enfosquint-la. Televisió Espanyola va cedir la vènia a l’expresident del seu govern, perquè ell mateix es defensara, i l’advocat entrant va fracassar. En tots els fronts, però, sobretot, en el cas que més desperta la maledicència antre el respectable.
Zapatero va rematar el fiasco: “Vist amb perspectiva, hauria pres una altra decisió”. Senyor expresident, vist amb perspectiva, Francisco Camps no hauria acceptat la roba de luxe, valorada en milers d’euros, que el va esguitar dins la trama Gürtel. Tot i que ell va obtenir la generositat togada. En el mateix cas, vist amb perspectiva, Rita Barberà hauria rebutjat les bosses Louis Vutton que li enviava Álvaro Pérez, el Tio del Bigot. I amb la mateixa perspectiva, les desenes d’alcaldes del PP que van rebre rellotges de luxe en la denominada Trama Púnica potser també els haurien tornats. També hi ha el cas del rei emèrit vitalici d’Espanya, però segons qui, per molta perspectiva que hi pose, és incapaç de reconèixer que és un lladre. Carmen Polo, àlies la Collares, mai tampoc es va penedir de res.
No ha canviat tant el món per saber que això abans eren suborns impropis, més o menys importants, i que ara continuen sent tan suborns com impropis. Polítics de tot pèl i condició hi han caigut. Ara i sempre. La diferència –el mal, ai!– arriba quan t’agafen i, sobretot, amb l’aplicació d’una llei –si te l’apliquen– que ara s’ha endurit en el cas de la corrupció política per evitar la presa de la Bastilla.
El cas de Zapatero és un cas com un cabàs. De joies. Ell pot cantar missa. I fins tot buscar el perdó popular admetent que, en el cas que li les tornen, les cedirà a Patrimoni Nacional. Li estaran molt agraïts. Molt de patrimoni acumula la nació que ens ha tocat aguantar.
Les explicacions televisives de l’expresident del govern no han satisfet ningú. L’oposició li ha saltat a la jugular més furiosa encara i l’opinió allò que en diuen pública continua pensant que és un deshonrat. Un més en un règim que passarà a la història per encadenar lladres sense intenció i descortesos.
