Suposo que ens hem acostumat a les bogeries de les classes dirigents del país (polítiques, funcionarials o econòmiques) i res d’allò que facin ens sorprèn. Si dic aquestes coses és perquè llegeixo el titular que parla de l’increment de població a Barcelona, i la seva àrea d’influència, en 600.000 habitants fins al 2041. Segons sembla, aquest creixement demogràfic serà encara més gran del que hem patit la darrera dècada i mitja. Ningú es posa les mans al cap. Cap declaració, cap signe seriós de preocupació institucional o cap exigència d’alguna explicació per part de ningú. Com més serem, més riurem!
Vaig a la lletra petita i aleshores el meu astorament respecte al silenci “oficial” de la notícia s’incrementa. Penso que encara hi ha més mesquinesa en les elits nostrades de la que podia imaginar. L’origen de tot plegat rau en un estudi del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) encarregat per l’AMB que es va presentar la setmana passada. El seu contingut afirma que la capital de Catalunya (i els seus voltants) són un dels territoris més densament poblats d’Europa, i que no hi ha capacitat per desenvolupar oferta residencial. De forma dramàtica, ho reconeixia el batlle de Sant Andreu de la Barca en una taula rodona organitzada per tal de presentar el citat estudi quan deia que només li quedaven terrenys per fer 109 pisos: “No podem posar a més gent. No els podem dir als joves de Sant Andreu que es podran quedar a la nostra vila”. Si això passa al Baix Llobregat, ja em direu què diantre s’ha d’esdevenir al cap i casal. Quina és la solució?
Segons diuen els “savis” de l’AMB cal construir més habitatge. Però on, si no hi ha espai per fer-ho? El nou geni de l’urbanisme occidental, Salvador Illa, ja ens va donar la resposta la setmana passada: cal densificar més. Barcelona, el nou Hong Kong de la Mediterrània. Hi ha declaracions polítiques que s’haurien d’incloure en el Codi Penal.
Cap dels que remenen les cireres no vol dir la veritat. Uns per por de ser titllats d’extrema dreta i uns altres perquè fan calaix amb la immigració. Mentrestant, són cada dia més les veus autoritzades en la matèria que assenyalen que una habitació com habitatge, creix a una velocitat impressionant a l’àrea metropolitana de Barcelona. Pocs, però, adverteixen sobre els terribles efectes psíquics que aquest fet comporta. No oblidem que la desesperació individual pot arribar a amenaçar la convivència col·lectiva.
Tothom prefereix callar davant l’elefant a l’habitació. Ens volen fer creure que en el col·lapse que tothom albira, no té res a veure amb l’allau immigratori producte del nostre pervers model productiu i de la complicitat espanyola per mirar de diluir la nació catalana. Tampoc és cap casualitat que sigui Barcelona on les conseqüències de tot plegat, pugui generar un impacte més demolidor. Quan cau la capital, la derrota es fa efectiva. Fins quan continuarem fent l’orni?
