Nou anys demana la Fiscalia (és a dir, no Vox, sinó la institució que depèn jeràrquicament de qui ha estat nomenat per Pedro Sánchez) per al que fou President Jordi Pujol. Molts més de nou en demana per a cadascun dels seus fills en un procés judicial on la família, que, ho sigui o no, ha estat qualificada d’organització criminal, és objecte d’un reguitzell de proves i testimonis sobre la manera en què va condicionar l’economia i la política catalana al llarg de dècades amb conductes que molt versemblantment seran qualificades de delicte. Es diu que tot això forma part de l’anomenada “Operació Catalunya”, orquestrada des de viaranys foscos del ministeri de l’interior en temps de l’anterior President, Mariano Rajoy, i desprès vehiculada a través d’un poder judicial que, tanmateix, no ha fet fàstics a condemnar tota mena de personatges amb poder, fama o totes dues coses. Perquè si “Operació Catalunya” existeix, no és altra cosa que un capítol més de la l”Operació Espanya”, una operació amb el mateix guió i partitura que la que podria qualificar la de qualsevol altre Estat. I és que, en el fons, la qüestió important no és quin país es defensa des de les institucions, sinó de quina manera l’Estat sobreviu en el seu propi benefici amb independència de que, de vegades, coincideixi amb el de la gent.
Quan llarga ha de ser la llista per vèncer l’escepticisme de qui creu que els processaments judicials van per barris? Quantes persones més de tot origen i condició, a més d’oriündes de qualsevol punt d’Espanya, han de ser condemnades per superar el “catalanocentrisme” de creure que els successos de l’1 d’octubre i les condemnes que n’esdevingueren són un episodi central en la lluita de l’Estat contra el seus enemics, reals o creguts, grans o no tant? La diferència entre l’Estat de Dret i l’autoritari és, a aquest respecte, de matís (un matís no menor, doncs hi juguen els nostres drets i llibertats), però no d’essència: Navalni ha estat enverinat i Blesa es va suïcidar; el Rei emèrit no pot tornar a Espanya i a Mario Conde li va passar per sobre el camió del “sistema”, com ell el qualificà en el seu primer llibre. Al President González el va salvar la lleialtat de Barrionuevo, imagino que del mateix nivell que la d’Alfonso Armada. Que després d’uns anys a l’ombra puguin ser indultats no nega la vergonya que per a gent que ha estat importantíssima significa compartir espais amb els “quinquis”. Es van guardar vídeos sobre conductes cleptòmanes de Cifuentes tot el temps que va caldre i ara mateix desfilen davant del jutge com investigats figures (Fainé, Brufau, González) que els antisistema qualifiquen de blindats per ser de l’Ibex 35. De tant en tant algú creu que té suficients armes al seu abast com per evitar el rodet de la justícia, però estan o han estat a la presó Bárcenas i la seva dona, Villarejo o Rato. El mateix ha succeït amb Millet i Montull i altre tant està a punt de passar-li al President Pujol, i ja li ha passat al seu fill i més encara al “gendríssim” Undargarín per fer molt més del que s’acusa als Pujol. Condemnats per a tots els gustos.
Evidentment l’eventualitat d’un procés exitós d’independència a Catalunya fora una amenaça per a la integritat de l’Estat espanyol. I front els nostres GAL què direm de les operacions dutes a terme en Alemanya contra la Baader-Meinhof? Per molt menys van enfonsar el Rainbow Warrior o han condemnat Sarkozy a França. I dic que és molt menys, perquè la integritat territorial dels Estats dins d’Europa ja no és una qüestió interna, com en alguna ocasió han dit les institucions europees per no ficar-se en més problemes dels que ja tenia amb els refugiats i té amb la seva desastrosa gestió de la pandèmia. La unitat dels Estats, malgrat ser un entrebanc a la federalització desitjada de la Unió, ha estat fins l’arribada del COVID-19 el flanc pel que els enemics exteriors d’Europa intentaven sacsejar les estructures en benefici propi. Per a Rússia o la Xina era una gran notícia que Europa no aconseguís veritable unitat d’acció en la política internacional.
Ara tot s’ha trasbalsat. L’objectiu de la independència s’apaivaga per molts diversos motius, a més del bitxo estrany: el cansament o decepció d’alguna gent (no gaire en termes relatius, si tenim en compte el famós 52 per cent..), condemnes de presó amb uns indults que no arriben, processaments i multes amenaçadores encara pendents i tot el focus mediàtic repartit entre Rocío Carrasco i els màsters en vacunes que ens serveixen cada dia científics i governants. Però tot i que el moviment estigui ara, si més no, adormit, la màquina estatal ja està en marxa, no distingeix propis i estranys, perquè tots poden ser estranys al seu objectiu. I sigui per català, per “indepe”, o per lladre, estan sacsejant l’arbre de Pujol, encara que amb ell caiguin totes les pomes, és a dir, tots els que van dir, sabent-ho tot, que era el millor espanyol d’un any que cada cop ens resulta més llunyà. No hi ha cap Operació Catalunya; hi ha, des de Maquiavel, la raó d’Estat.
