Interminables són les cavil·lacions sobre com i quan es constituirà el govern de la Generalitat. Qui pactarà amb qui. Contra qui. Amb quines conseqüències. Un govern progressista d’esquerres disposat a acabar la normalització de Catalunya. Un govern independentista que prepari el referèndum. El pes dels catalans a Madrid. El pes de Madrid a Catalunya.
Fins que algú, en aquest cas, la presidenta interina d’ERC, Rovira, esmenta el vade retro, el finançament “singular”. Aquí es trenca la baralla, s’arma un guirigall i es produeix un cor universal de greuges contra Catalunya.
El terme “singular” és una troballa. Una reivindicació minimalista. També es podria dir “especial”, “particular” o “peculiar”, però no tenen el seu punxant. I tampoc no és tan ostentosa com “extraordinària” o “excepcional”. Singular és un terme moderat, neutre. Però no se’n podia haver triat un de millor per aixecar la indignació de 18 pits autonòmics al crit de tots som singulars!, sense adonar-se que, si tots ho som, cap ho és. Ni punyetes que els importa, car tots malden perquè ningú no ho sigui.
El govern espanyol pensava sortir-se’n prometent tota la singularitat possible compatible amb l’interès general. Amb aquesta promesa, que és com dir “si el temps ho permet” i alguna garantia accessòria, el president Sánchez donava per descomptat el suport d’ERC a la investidura d’Illa qui s’havia mostrat entusiasmat amb la idea del finançament singular i tot l’entusiasme que aquest home és capaç d’exterioritzar. Era el millor acord possible per a totes dues parts en un joc de dos jugadors, com els que habitualment juguen els socialistes espanyols i els republicans catalans.
El problema és que, ara, es parla de finançament, es tracta de diners. I aquí, la decisió, l’acord, ja no és en un joc de dos jugadors sinó de “n” jugadors, en aquest cas, de 17 comunitats autònomes i dues ciutats, avançades de la cristiandat. Els jocs de “n” jugadors són els més complicats. Però tot ells comparteixen una solució: en res es posa d’acord la majoria més aviat que en fer pagar el compte a la minoria, a la singularitat. Raons per justificar-ho? No en calen; en democràcia mana la majoria, oi? Però en aquest joc Catalunya perdrà sempre i la singularitat se n’anirà en orris.
És el que n’hi ha. Què esperàveu? El greuge català es fa sentir al partit del president, amb un deep South rondinant, a frec de la rebel·lió. Fins i tot, es fa sentir a Sumar, l’altre partit del gobierno, el de l’esquerra de debò. Aleshores, el president espanyol s’ha embolicat en malabars lingüístics defensant la singularitat que no és, diu, un concert econòmic, però permet que Catalunya estigui més justament tractada, sense cap detriment pels altres. O sigui, una mena d’òptim de Pareto, que per això el president és economista.
El finançament és la clau de volta catalana. Són números. No hi caben prestidigitacions. Per això mateix, no cal esmunyir-se. La posició és correcta: Catalunya ha de ser compensada d’alguna manera pel gran dèficit fiscal que pateix. Si ni tan sols aquest objectiu minimalista es pot garantir, quin sentit té donar suport al govern progressista d’esquerres?
S’han sentit tota mena d’improperis contra els catalans. El president d’Andalusia els acusa de manca de solidaritat interterritorial. Per a ell està claríssim que els catalans han de pagar, però no exercir cap control sobre com es gasten els seus diners. És a dir, la solidaritat interterritorial és una obligació. Un impost de capitació dels catalans.
Tota aquesta cridòria ve del fet que, per molt humil i mínima que sigui la singularitat, trenca el sacrosant principi del cafè per a tots o, dit en termes més solemnes, la igualtat dels espanyols. Se m’acut, però, que hi ha una altra manera de salvaguardar aquesta igualtat i el cafè per a tots: que cada comunitat recapti els seus impostos, administri els seus cabals i, a qui Déu li la doni, Sant Pere se la beneeixi.
Li agradi o no, ERC té la responsabilitat de triar. O possibilita un govern d’Illa, que és com confessar-se espanyol autonomista o accedeix a un govern independentista, presidit per Puigdemont, que probablement no sobreviurà, ja que el PSC no s’hi abstindrà. D’aquest impàs en sortiran eleccions catalanes i és possible que vagin acompanyades d’altres espanyoles per acabar d’embolicar la troca. Per si de cas, el termini ja està fixat per l’autoritat competent: el 26 d’agost.
I estarà bé presenciar el darrer acte del duel dels dos presidents, Sánchez i Puigdemont.
