Rajoy (i tot el que ell representa) és un dels majors actius de l’independentisme català. Sense ell no hauríem arribat fins aquí. Encara que no estigui massa clar fins on hem arribat, oi? Li devem un monument, a aquest polític gandul, sense idees però prou intel·ligent com per arribar a president, cosa que faríem malament de menysprear. Si ens quedem amb els “hilillos de plastilina” del Prestige, ens perdem entendre un individu que va portar l’aposta fins al límit i no es va posar nerviós, gràcies al Marca, els puros i al whisky.
I ara que la dreta ensuma que té el poder a l’abast de la mà, amb el 155 permanent com a arma nuclear definitiva, resulta que Rajoy surt de la seva migdiada de registrador de la propietat i es reivindica.
Com? Amb una obvietat: els indepes no fan res perquè ja saben què passa si fan alguna cosa. Ho dissimula amb una mica de Constitució, que sempre queda bé, però se l’entén perfectament: la repressió funciona. L’acolloniment general dóna resultats interessants: els indepes xisclen i gesticulen, sí, a més de barallar-se entre ells, però saben que hi ha una línia vermella i ni se’ls acut traspassar-la.
Després d’això, té dret a fumar-se un puro dels bons, mentre espera l’eternitat. Va salvar Espanya, que és el que s’esperava d’ell.
Segur? Bé, ja ho anirem veient.
De moment, no ens enganyem, van guanyant ells. I si perden la batalla als tribunals de la Unió Europea, tot i l’extraordinària feina de Boye i l’exèrcit d’advocats mereixedors d’un monument, a més dels exiliats que s’ho han jugat tot, Espanya es passarà per l’engonal la justícia europea i el que faci falta.
Jo, si fos Puigdemont, no intentaria passar la frontera de La Jonquera. Se’ls enfot la justícia europea.
Rajoy, coneixedor dels mecanismes profunds dels poders de l’Estat, es presenta coma guanyador. Amb dos dallonses.
Hauria pogut cedir, negociar, pactar, per aquí i per allà. Però va preferir el xoc frontal, d’acord amb el seu tutor legal, el rei Felipe. No es va equivocar. No li va interessar repartir millor uns quants calerons. No li interessava una Espanya plurinacional. Pensava que podia guanyar. I ara per ara, la veritat és que van guanyant, aprofitant la teranyina enganxosa de la llei i les complicitats, “reialment” validades, de jutges, policies paramilitars i poders financers.
La de Rajoy era una estratègia amb tot el sentit del món: xoquem i a veure qui és més fort.
Catalunya és un episodi d’una guerra per l’ànima d’Espanya i pels diners i el poder dels que manen a Espanya. Una guerra en la qual l’esquerra espanyola fa el paper de la trista figura, com ha fet sempre des dels temps de la República. No tenen gens clar qui és l’enemic ni qui es queda amb el botí, que sempre són els mateixos.
L’streptease de Rajoy, més pornogràfic del que sembla, ajuda a entendre de què va això.
I a entendre quin és realment el terreny de joc i el que està en joc. Si no, ni entendrem l’acarnissament en la repressió (ens han pres la mida, pensen que ens ho empassarem tot) ni les oportunitats per plantar cara i guanyar.
Per començar, unint i no dividint, com diu el manual de qualsevol revolta.
